Musica, forma d'entendre la vida

Realment la definició de música és un conjunt de sons que tenen ritme i una melodia agradable (prou relatiu aquest últim adjectiu) i formen alguna ''cosa'' anomenada cançó. Quan observem la definició pareix molt simple, però per mi, la música representa el més difícil de traure d'una persona, estats d'ànims.
Moltes voltes relacionem cançons amb moments o èpoques d'una vida, cosa que fa pensar en el poder de la música, que en certs moments de la nostra vida ens sentim més a gust en un tipus de musica i que aquesta canviarà, com els nostres moments.

En l'àmbit de l'esport, la música és clau per molts esportistes, sobretot per motivar-se abans de la competició, fins i tot pot convertir-se en ritual, manies abans de la pràctica esportiva.

Si vegeu el meu blog, no he penjat mai una entrada com aquesta, i com la música forma una part molt important de mi he decidit compartir una cançó d'un grup que m'apassiona, Els Amics de les Arts,  gràcies als consells d'un amic i que jo aconsello dessinteressadament escoltar aquest grup ja que se n'ixen d'allò establert, d'allò comercial, del que entenem per cançó, conten històries mitjançant la música.

Aquí deixo una cançó molt bona dels Amics de les Arts, que a mi personalment, potser pel títol o per la relació de la cançó amb l'esport (encara que no és el que es pensa en un primer moment), m'agrada molt.

I un consell, escolteu aquest grup!

Pues el otro día me saqué el título de valenciano

Ja fa algun temps vaig assistir a una magistral classe d’un professor de la meua facultat en la que parlant valencià va soltar una bona, com es diu en la meua zona, ‘’sabatà’’. No la recordo exactament però va despertar unes rialles prou evidents en els alumnes. El professor en adonar-se que l’havia fet grossa, es defensà dient que tenia el títol superior de Valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Davant aquesta defensa, em vaig quedar sobtat ja que es veia que el professor no dominava el valencià, el parlava prou forçat i perquè així se li exigia, esforç que personalment crec que és d’agrair que per suposat no el critico, ja que molts professors encara que estiguin en el grup de valencià donen les assignatures en la llengua que volen, però això és un altre tema.

Com ja he dit, em vaig sorprendre davant que aquell professor tingués el títol superior de valencià, sobretot quan jo també em vaig presentar i vaig obtindre un gran NO APTE  així que conec la seua dificultat. Per als que mai han fet aquest tipus d’examen, consisteix en una redacció, unes preguntes tipus test de gramàtica, vocabulari i sintaxis i un examen oral. Em vaig a centrar en aquesta última part de l’examen. L’examen oral (essencial en qualsevol títol de llengües) suposo que és per saber com et desenvolupes en una xarrada amb la llengua valenciana, per tant per saber la naturalitat amb la que parles i si comets moltes errades.

I aquí ve la meua crítica. Sé que el meu examen estava suspès per l’examen oral (la professora ja em va dir que me’n podia anar a casa), perquè se me van escapar eixe ‘’pos’’ que tant s’intenta evitar i un ‘’entonces’’. Per tant ben suspès.  

Aleshores, davant el que va dir el professor, va ser inevitable la pregunta de com va parlar el meu professor en aquesta intervenció oral davant professors de valencià per obtindre l’aprovat... Segurament, i havent-lo sentit parlar, va fer una xarrada moltíssim correcta gramaticalment però de forma pèssima en riquesa de vocabulari i en naturalitat. Aleshores, es considera millor parlar com indis però sense ningun ‘’pos’’ que parlar amb espontaneïtat?

En la meua opinió, i per suposat que és molt discutible, considero que en aquestes probes (no s’està traient el títol de professor de valencià) s’hauria de valorar més la naturalitat i facilitat en usar l’idioma que si se t’escapa un ‘’pos’’ al començament d’una frase en una intervenció oral de deu minuts. No vull dir amb açò que defenso parlar molt i mal i menys en una proba oficial de valencià, sino que no s’hauria d’avaluar millor una persona que parli amb molt de compte,  gramatical i lèxicament perfecte, que a una persona que se li escapi una paraula no acceptada (a dia d’ara, perquè les llengües evolucionen) però parli de forma natural i fluida. De fet en les probes bàsiques d’anglès així és.

Altre argument per defensar aquesta postura, és que en aquests nivells de títols, el que sempre s’insisteix és en usar aquesta llengua, en als màxims àmbits possibles i en la vida quotidiana, i crec que en aquesta forma d’examinar s’està fent el contrari, reconeixent amb títols la gent que no parla el valencià.

Amb aquest post no vull dir, que quedi clar, que s’hauria de donar el títol a un que parli valencià sempre però ho faci amb castellanismes, clar està que al que parli mal la llengua no s’ha de donar un títol d’aquesta, sino que s’hauria de valorar més en un examen oral el fet que es parli més natural i espontàniament el valencià.

I em podran dir que amb aquest post s’aniria en contra de la llengua, però també penso que donar títols a gent que no parla habitualment el valencià si és anar en contra de la llengua i del seu ús, normalitat i supervivència, ja que per defensar el valencià, s’ha de parlar.