Importància de l'educació

En el meu retorn al món dels blogs estaré centrat en, com sempre, escriure sobre temes que em pareixen interessants de parlar, no escriuré per fer-ho. En el trascurs del curs he tingut varies assignatures d'educació i ha sigut un àmbit que m'ha agradat molt, i del qual, en la meua opinió, es pot traure molt de suc. És per açò que vaig a parlar prou d'aque
sta.

Són temps difícils per l'àmbit, però el més important, junt en la cultura, en una societat moderna. I, encara que hem veig temptat, no vaig a criticar les retallades del govern, sino intentaré argumentar perquè penso que l'educació és meritòria de respecte.

L'educació és necessaria simplement per què forma a les persones. Formar no vol dir l'adquisició de coneixements fruit d'una transmissió unidireccional del professorat, sino que els alumnes adquireixin un grau de maduresa en tots els aspectes de la persona: social, afectiu, físic, cultural... I aquest ha de ser l'objectiu principal de l'educació i que li dona realment valor.

En una societat tot avança, evoluciona i les persones ens hem d'adaptar a allò que esdevé però també formar part d'aquests canvis. És a dir, resulta dictatorial dir que les persones s'han d'acoplar als canvis que els afecten però dels quals no formen part. I així, tot seria més fàcil, però per als/al que manen els canvis, com totes les dictadures.
I per formar part, per accedir a la societat, s'ha de tindre una opinió, una ideologia i uns arguments que defensen les postures, i és per açò que resulta essencial l'educació,
per a la formació d'una opinió. I açò és sabut, i és utilitzat per moldejar les opinions en el desig que es vulgui, però açò forma part d'un trencament de tot el que representa l'educació, és un ús èticament incorrecta d'aquesta.

Així, resulta indispensable formar a les persones per què tinguin personalitat i accedir a la sala de màquines de la societat que realitza canvis en la seua pròpia estructura i funcionament, mitjançant l'opinió pròpia. S'ha de tindre una cultura indispensable per diferenciar punts de vista, per saber que és allò que està bé o mal, que és allò correcte i incorrecte, i actuar front açò, és a dir, no soles el ''saber'' sino també ''l'actuar'', sent la primera condició indispensable per la segona. Amb açò vull dir que les persones crítiques són aquelles que ha de perseguir l'educació.  sino i l'educació ha d'intentar açò, formar persones crítiques i més actualment, ja que existeixen canvis socials que provoquen desigualtats i injustícies, i s'ha de saber actuar front açò, mitjançant una emancipació, deslligar-se de la subordinació a que són sometudes les persones, i realitzar una actuació, argumentada, per tal de prendre part de la societat i no ser titelles del sistema mogudes pels braços corruptes d'alguns polítics.
I aquest, per a mi, és el principal, essencial i necessari aspecte i objectiu de l'educació.

Exàmens

Estic d'exàmens. Durs es presenten maig i juny. Veurem si es pot traure tot, esperem que si!

En motiu de les convocatòries universitàries estaré sense fer ninguna publicació fins juny (no sé ben bé quant exactament). I en finalitzar intentaré donar-li molta vida al blog (més que abans) amb algunes entrades de temes interessants que ja tinc en ment relacionades amb educació, esport, actualitat,etc.

Per cert tinc una entrada pensada que pot quedar molt bé dels propis exàmens, de les concepcions que se'ls dona, què signifiquen, la relació amb l'educació actual i amb els canvis socials.

Els principis de justícia de Connell

En una assignatura de la carrera, he conegut les idees de R. W Connell, és una sociòloga que actua com a professora en  la Universitat de Sydney. És un referent en literatura de la sociologia en general, però també en l’educació relacionada en la societat. Ah! I també és transsexual, abans es deia Robert i ara Raewyn, i està escrivint molt sobre transsexualitat, i la veritat que quan es va di a classe, perquè enganyar-nos, em vaig quedar sobtat... potser tinguem massa estereotips...

Però centrant-nos en el que diu, remarcaré dintre del llibre Escuelas y justícia social els principis que fonamenten la justícia curricular, la qual significa plasmar a l’escola, al currículum, una justícia social.

El primer principi es basa en que l’escola a de partir dels interessos dels més desafavorits, sobretot econòmiques, socials... Aquesta posició és justícia social, ja que tots tenen les mateixes oportunitats d’arribada, no d’eixida, cosa important per remarcar ja que aquest autor no vol igualtat en les oportunitats de les quals parteixen, sino que tinguin les mateixes oportunitats per arribar a un propòsit sense importar els diners del banc. A més, també creu que pot ser enriquidor per  als més afavorits en el tema econòmic, encara que no vol dir que, per aquests, sigui fàcil partir d’aquesta posició. Aquest aspecte el relaciona amb el segon principi quan parla de l’heterogeneïtat.

Seguint amb el primer principi de Connell, el basa, entre altres, en la teoria de Rawls, que m’ha paregut interessant per remarcar, ja que a l’explicar la justícia social en els seus principis, va més enllà, és a dir, a més de la necessitat de que les desigualtats econòmiques no perjudiquen a ningú, també remarca que cada persona té un dret igual a l’esquema més extens de llibertats bàsiques que qualsevol persones, és a dir, que tingui llibertat política, d’expressió i de reunió, de pensament... açò també és justícia. A més, seguint amb Rawls, assegura que aquest últim ‘’principi’’ és més important que el primer, perquè si no es compensen les desigualtats en llibertats bàsiques no es podrà fer una eliminació de les desigualtats econòmiques.

Respecte al segon principi,  es basa en una participació comú en l’escola, on els alumnes tinguin poder de decisió, no existeix una figura superior. També remarca la heterogeneïtat de forma positiva i necessària, que en una mateixa classe hi hagen diferents persones de raça, ètnia o pensament.

Aquest segon principi té molt de sentit, ja que resulta positiu per tots per les diferents opinions des de diferents punts de vista marcats per vivències, resulten enriquidores per a tots els alumnes i un coneixement continu.

I ara es pot dir que justament açò  és l’educació pública, on en una classe existeix una gran heterogeneïtat. ERROR. No és correcta perquè el que fa que sigui enriquidor és la primera característica del principi, la participació dels alumnes i en el sistema actual no existeixen uns alumnes actius que participen en les decisions en la classe i puguin parlar entre ells (de fet açò últim és castigat). Seguint en la mateixa línia, la participació activa en decisions importants i un aprenentatge cooperatiu, no és fàcil d’imaginar actualment, ja que, rescatant una pregunta de classe, els docents han de respectar que les opinions seues tenen el mateix poder jeràrquic que les d’un alumne, i en aquesta societat que els docents es desviuen per controlar els alumnes i quan poden parlar o no, sincerament, és difícil d’imaginar.

Per últim, el tercer principi, explica que la igualtat, sorgida i condicionada pels dos principis abans explicats, sempre està evolucionant en major o menor grau, és dinàmic.

Aquests són els tres principis que proposa Connell per una justícia a nivell curricular, per una educació que hi hagi un coneixement continu mitjançant participants actius, i no hi hagi una figura que els imposa als alumnes subordinats, ja que després en la societat ja estaran ‘’educats’’ per ser titelles. A més, cal que hi hagi igualtat d’oportunitats per què arribin a uns certs llocs de treball.

Per últim i no relacionat amb l'anterior, adjunto una petita entrevista a Raewyn Connell en que parla del seu llibre ''Masculinities'', que, generalitzant molt, relaciona el gènere en la societat.

 http://www.monografias.com/trabajos7/teju/teju.shtml#prin

http://es.scribd.com/doc/12659395/Connell-Escuelas-y-Justicia-La-Justicoa-Curricular

Musica, forma d'entendre la vida

Realment la definició de música és un conjunt de sons que tenen ritme i una melodia agradable (prou relatiu aquest últim adjectiu) i formen alguna ''cosa'' anomenada cançó. Quan observem la definició pareix molt simple, però per mi, la música representa el més difícil de traure d'una persona, estats d'ànims.
Moltes voltes relacionem cançons amb moments o èpoques d'una vida, cosa que fa pensar en el poder de la música, que en certs moments de la nostra vida ens sentim més a gust en un tipus de musica i que aquesta canviarà, com els nostres moments.

En l'àmbit de l'esport, la música és clau per molts esportistes, sobretot per motivar-se abans de la competició, fins i tot pot convertir-se en ritual, manies abans de la pràctica esportiva.

Si vegeu el meu blog, no he penjat mai una entrada com aquesta, i com la música forma una part molt important de mi he decidit compartir una cançó d'un grup que m'apassiona, Els Amics de les Arts,  gràcies als consells d'un amic i que jo aconsello dessinteressadament escoltar aquest grup ja que se n'ixen d'allò establert, d'allò comercial, del que entenem per cançó, conten històries mitjançant la música.

Aquí deixo una cançó molt bona dels Amics de les Arts, que a mi personalment, potser pel títol o per la relació de la cançó amb l'esport (encara que no és el que es pensa en un primer moment), m'agrada molt.

I un consell, escolteu aquest grup!

Pues el otro día me saqué el título de valenciano

Ja fa algun temps vaig assistir a una magistral classe d’un professor de la meua facultat en la que parlant valencià va soltar una bona, com es diu en la meua zona, ‘’sabatà’’. No la recordo exactament però va despertar unes rialles prou evidents en els alumnes. El professor en adonar-se que l’havia fet grossa, es defensà dient que tenia el títol superior de Valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Davant aquesta defensa, em vaig quedar sobtat ja que es veia que el professor no dominava el valencià, el parlava prou forçat i perquè així se li exigia, esforç que personalment crec que és d’agrair que per suposat no el critico, ja que molts professors encara que estiguin en el grup de valencià donen les assignatures en la llengua que volen, però això és un altre tema.

Com ja he dit, em vaig sorprendre davant que aquell professor tingués el títol superior de valencià, sobretot quan jo també em vaig presentar i vaig obtindre un gran NO APTE  així que conec la seua dificultat. Per als que mai han fet aquest tipus d’examen, consisteix en una redacció, unes preguntes tipus test de gramàtica, vocabulari i sintaxis i un examen oral. Em vaig a centrar en aquesta última part de l’examen. L’examen oral (essencial en qualsevol títol de llengües) suposo que és per saber com et desenvolupes en una xarrada amb la llengua valenciana, per tant per saber la naturalitat amb la que parles i si comets moltes errades.

I aquí ve la meua crítica. Sé que el meu examen estava suspès per l’examen oral (la professora ja em va dir que me’n podia anar a casa), perquè se me van escapar eixe ‘’pos’’ que tant s’intenta evitar i un ‘’entonces’’. Per tant ben suspès.  

Aleshores, davant el que va dir el professor, va ser inevitable la pregunta de com va parlar el meu professor en aquesta intervenció oral davant professors de valencià per obtindre l’aprovat... Segurament, i havent-lo sentit parlar, va fer una xarrada moltíssim correcta gramaticalment però de forma pèssima en riquesa de vocabulari i en naturalitat. Aleshores, es considera millor parlar com indis però sense ningun ‘’pos’’ que parlar amb espontaneïtat?

En la meua opinió, i per suposat que és molt discutible, considero que en aquestes probes (no s’està traient el títol de professor de valencià) s’hauria de valorar més la naturalitat i facilitat en usar l’idioma que si se t’escapa un ‘’pos’’ al començament d’una frase en una intervenció oral de deu minuts. No vull dir amb açò que defenso parlar molt i mal i menys en una proba oficial de valencià, sino que no s’hauria d’avaluar millor una persona que parli amb molt de compte,  gramatical i lèxicament perfecte, que a una persona que se li escapi una paraula no acceptada (a dia d’ara, perquè les llengües evolucionen) però parli de forma natural i fluida. De fet en les probes bàsiques d’anglès així és.

Altre argument per defensar aquesta postura, és que en aquests nivells de títols, el que sempre s’insisteix és en usar aquesta llengua, en als màxims àmbits possibles i en la vida quotidiana, i crec que en aquesta forma d’examinar s’està fent el contrari, reconeixent amb títols la gent que no parla el valencià.

Amb aquest post no vull dir, que quedi clar, que s’hauria de donar el títol a un que parli valencià sempre però ho faci amb castellanismes, clar està que al que parli mal la llengua no s’ha de donar un títol d’aquesta, sino que s’hauria de valorar més en un examen oral el fet que es parli més natural i espontàniament el valencià.

I em podran dir que amb aquest post s’aniria en contra de la llengua, però també penso que donar títols a gent que no parla habitualment el valencià si és anar en contra de la llengua i del seu ús, normalitat i supervivència, ja que per defensar el valencià, s’ha de parlar.

Muay thai. Tot és esport?

Existeixen en aquest món una infinitat d’esports diferents i amb molta varietat. De ben segur que tots coneixem el boxa, esport que per els estereotips, s’ha convertit en un esport que es relaciona amb gent forta, dura i potser perillosa. I si associem aquests estereotips amb la imatge tendra i fina d’un xiquet?

‘’Atrapados por el ring’’. Amb aquesta frase va cridar l’atenció una vella revista del 30 d’octubre del 2011 mentre ordenava part de l’habitació. Aquesta fou la portada de la revista Magazine per l’article de Joan Manuel Baliellas: ‘’Supervivientes a puñetazos’’. Aquest article parla d’un esport tailandés desconegut per a mi, el muay thai, una espècie de boxa però que també es permeten usar punys peus, colzes i genolls i els participants són xiquets. Aquest ‘’esport’’ ve marcat per una història patriòtica en la que participen samurais  i guerrers i és celebrat com una festa, però el muay thai representa una de les arts marcials més dures.

El que mou aquesta barbàrie són les apostes i les màfies. Les apostes són molt fortes, arribant a apostar la família i el manager. Manager? Existeix un cap (‘’jefe’’) que reuneix als ‘’seus’’ petits lluitadors que combatran quan ell digui i segons els diners que puga guanyar. És una mena de circ romà amb gladiadors, però substituint-los per xiquets que no superen els 12 anys. El ‘’jefe’’ els dona menjar i allotjament que viuen en pèssimes condicions arribant a dormir en un matalàs damunt del ring.  Dir que els combats  de xiquets de menys de 45 kg estan  oficialment prohibits... però soles en la capital, Bangock, en pobles allunyats no es respecta aquesta llei, cosa que aprofiten els managers per augmentar les apostes i fer un major espectacle.

La preparació física d’aquests ‘’esportistes’’ que allí són considerats quasi com herois, és brutal: sis dies a la setmana s’alcen a les 5 del matí per córrer 8 km, per entrenar després. Després realitzen una xarrada amb el ‘’jefe’’ que els conta experiències pròpies, per seguir a la vesprada amb un entrenament que dura més de 3 hores. Després de tota la setmana el dissabte competeixen. El combat és un espectacle en que la gent del poble (que sol estar en festa) aclamen cada colp i cada ferida , mentre les màfies realitzen apostes.

Però perquè es realitza? Ja he explicat que el muay thai, representa una celebració marcada per la història del poble tailandès, i les famílies més enllà d’apartar-los, els apunten als gimnasos quan només tenen 4 anys. És a dir, són els xiquets pressionats i influenciats per la família els que criden a la porta del ‘’jefe’’ per poder combatre. Aquests estan impacients per combatre per tal de guanyar diners, ja que cada combat guanyen 500 baths, 12 euros, per pujar al ring. Somien en convertir-se en campions, combatre en els millors estadis del país, perquè si ho fan, la família disposarà d’enormes privilegis, pujarà en l’escala social, podrà ser igual que altres famílies i potser fins tindrà una casa pròpia.

Doncs aquesta mena d’activitat física  en la meua opinió, no és digna de ser denominada esport, perquè simplement els aspectes que està envoltant el muay thai fa que aquesta activitat física estigui dintre d’un món perillós i no el món saludable, de respecte i pacífic que envolta l’esport. L’esperit olímpic que ha d’envoltar l’esport diu que allò realment important és la participació, i en el muay thai allò realment important és guanyar per damunt de tot.

En la meua opinió, destacar que allò que hem d’inculcar en l’esport en l’època de la infància i adolescència, han de ser valors que fomenten respecte , l’activitat física lliure i saludable, mitjançant l’E.F  i en el muay thai no es fomenten aquests, sino tot el contrari, obsessió per guanyar i una motivació totalment extrínseca.  De vegades, els nens es veuen obligats a participar, pressionats per màfies, apostes i per les pròpies famílies  i que, a part de la barbàrie física que suposa aquest activitat física i la preparació per aquesta en els cossos i les ments de nens, suposa un aprenentatge i unes vivències que marquen negativament als participants del muay thai per tota la vida.

Baliellas, J. M: Supervivientes a puñetazos. Revista Magazine. 30 d’octubre del 2011

Jocs tradicionals. Importància i aplpicació en l'Educació Física.

Una de les característiques dels jocs en general és que inviten a actuar, és a dir, els jocs tenen en la seua essència una comunicació entre el jugador, els objectes, el seu propi cos, els altres participants i les regles, inviten a passar-ho bé. Existeix diferents tipus, per exemple els jocs tradicionals els quals tenen la particularitat que les regles es solen improvisar, modificar o pactar en funció dels jugadors i les circumstàncies del moment, el material... Aquest aspecte invita, més que altres tipus, a participar, a divertir-se i a interaccionar amb els demés. 

Aquest pacte continu de les regles està relacionat amb la possible adaptació de l’espai de joc. Són jocs on no és necessari un espai concret i en els quals els elements de l’entorn poden ser aprofitats. Els materials poden ser improvisats, cosa que afavoreix la participació recreativa i improvisada. Respecte als jugadors, el caràcter obert d’aquests jocs permet a qualsevol persona jugar. Molts jocs com ‘’el mocadoret’’ permeten jugar a un nombre il·limitat de participants.

Una de les característiques més importants i que dóna als jocs populars un valor intrínsec gran, aplicable en la classe d’Educació Física, és l’aprenentatge del nostre entorn sociocultural a través del joc. Un coneixement dels jocs populars ens apropa el coneixement de la cultura local i dels avantpassats. Els jugadors, la situació i les zones dels jocs ens aportaran una informació de l’àmbit sociocultural del nostre patrimoni.

Un exemple de joc popular que conec és ‘’La Morra’’. Es realitza durant la nit de l’últim dia de festes d’Agost i sols poden jugar els hòmens. S’enfronten 2 parelles però solament juguen un d’una parella contra un de l’altra. Consisteix en que cada un trau un nombre determinat de dits i diu un número, intentant que aquest número que diu coincideixi en la suma dels seus dits amb els del contrari. Si així és, guanya un punt i el guanyador passa a enfrontar-se a l’altre membre de la parella. El joc finalitza quan una parella arriba a 10 punts.

 D’aquest joc podem extraure informació sociocultural local del nostre passat: societat masclista, sense molts recursos materials ni econòmics (es juga amb les mans) i es juga l’últim dia de festes ja que els diners que sobraven de totes les festes s’apostaven aquí.

I les característiques dels jocs tradicionals com poden enriquir una classe d’EF? Importància en la didàctica? La importància que aquests jocs segueixin vius i que els xiquets ho realitzen en la classe de Educació Física ja ho reflexa l’annex II del Reial Decret 1631/2006, del 29 de Desembre, que expressa les competències bàsiques que ha de tindre l’Educació Física: ‘’Contribuye también a la adquisición de la competencia cultural y artística. A la apreciación y comprensión del hecho cultural lo hace mediante el reconocimiento y la valoración de las manifestaciones culturales de la motricidad humana, tales como los deportes, los juegos tradicionales, las actividades expresivas o la danza y su consideración como parte del patrimonio cultural de los pueblos.’’

Segons García Cornejo (2009), els jocs tradicionals mereixen ser introduïts en els continguts de l’E.F ja que milloren el desenvolupament físic, motriu i coordinatiu, afavoreixen la cooperació, la participació, acceptació i col·laboració amb els demés, a més, asseguren un intercanvi social i cultural i el que em pareix molt interessant, ajuden a una preservació de la cultura i coneixement del nostre passat. Aquests són alguns beneficis que poden aportar els jocs populars a la classe d’E.F. A més, destacar el component lúdic ja que, com he dit, la única finalitat d’un joc tradicional és passar-ho bé.

Ara bé, el motiu que m’ha fet escriure aquest post és perquè una de les coses que més satisfacció m’ha produït en una classe d’E.F ha sigut aprendre un joc tradicional. Em vaig assabentar que el meu avi també hi jugava quan era jove, així que la sensació de jugar amb ell a un joc aprés en la classe fou preciosa, ja que pels canvis continus de gustos i modes de jugar amb una persona en molta més edat resulta difícil. Encara així, el que crec que fou una sensació millor és la que va sentir el meu avi al jugar amb el seu nét. Aquest, per la meua experiència, representa un gran valor dels jocs populars, aquesta possible connexió entre generacions a través d’un joc comú, a més de la capacitat de transmetre informació sociocultural local i els valors esmentats anteriorment.

Referències:

García Cornejo, E. (2009) Juegos populares y tradicionales de España y su valor didáctico en el aula de Educación Física. EFDeportes.com, Revista Digital. Buenos Aires, 132.

Burgués, P. L. (2000). Juegos y Deportes Populares-Tradicionales. Barcelona: INDE.