Com SALVAR l'Educació Pública (Part 1)

Fa algun temps vaig assistir junt amb el meu amic Andrés Caballer, a una conferència en la Facultat de Magisteri d la Universitat de València que englobava dues xarrades: ''Com ENFONSAR l'educació pública'' i ''Com SALVAR l'educació pública''. La primera va ser impartida per Francisco Imbernón, Catedràtic de Didàctica  i  Organització Educativa de la Universitat  de Barcelona i s'examinà en profunditat la reforma educativa proposada pel Partit Popular.

La segona xarrada,  va ser impartida per Francisco Imbernón, Jaume Martínez Bonafé, Doctor en Filosofía i Ciencies de l'Educació i professor en el Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València, i José Gimeno Sacristán, que fins la jubilació fou Catedràtic  de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València. Aquesta, va tindre una primera part d'exposició dels tres experts sobre el tema i una segona de posada en comú on el públic assistent vam poder participar.

A continuació exposaré, amb el permís d'Andrés, una exposició de la segona xarrada: ''Com salvar l'educació pública'', realitzada per nosaltres . Consta de dues parts (la primera part estarà en aquest post i la següent en el de baix) i hem intentat explicar allò que s'exposà i ens ha paregut interessant i donar la nostra opinió.

PART 1: Aportació de Jaume Martínez Bonafé  i comentaris

Donada la importància, al nostre parèixer  d’aquesta segona part de la conferència en la que s’abordaren temes més del ‘’dia a dia’’ en la docència; hem decidit recordar el que va aportar Jaume Martínez Bonafé per un costat i Jose Gimeno Sacristán per altre. A més, d’açò, farem una sèrie de comentaris i reflexions que esperem que vos resulten interessants.

Pel que fa el primer dels  protagonistes, aquest tractà de fer-nos veure que els educadors són pràctics, persones amb experiència dins de l’aula i, per tant, són els que més saben que passa dintre de les classes, i no els polítics, totalment externs (el propi Wert no té res que veure amb l’educació) a la pràctica educativa i, per conseqüència, es realitzen generalitzacions mitjançant lleis ‘’irreals’’ i en poc sentit.

En aquesta línia, ens parlà que ell abordaria la qüestió des de tres punts bàsics que deuria tindre en compte un educador d’una Educació Pública: els subjectes, el coneixement i la relació entre ambdós conceptes. Els subjectes es refereix de donar des d’un principi, autonomia o veu als alumnes, fomentant els processos de participació popular els quals són comentaris constructius, deixant que els alumnes pregunten (no responguen a les preguntes del docent,  com es fa ara) i siga el professor l’ajudant que necessiten en el camí per ‘’destapar’’ les seues inquietuds. Realment, és difícil aquesta proposta de funcionament, sobretot venint d’un sistema educatiu que actua a l’inrevés del que aquí es proposa, i el professor va explicar algunes iniciatives per que sigui una educació per (a) tots, com l’activitat ‘’tres minuts de veritat’’ o ‘’el cercle de la cultura’’ per que l’alumnat i el professorat es ‘’solten’’ en les classes, i la participació constant sigui tònica general en els processos educatius.

Respecte al coneixement (que els alumnes (i professor) obtindran), es va proposar una sèrie de preguntes en l’aula per involucrar als presents en ella cap al que s’està tractant. Qüestions com, per què estudiem açò?, per què és important aquesta matèria?, etc, ens serviran com guia i justificació de les nostres propostes educatives. Una activitat que sol realitzar el professor és que un estudiant de tres, quatre cursos superiors, vingui a classe i expliqui des de que ha aprés, com ho ha aprés i que li haguera agradat aprendre. Aquesta proposta ens va parèixer molt interessant perquè com a docents podem adonar-nos-en d’allò que realment no ensenyem i ens agradaria fer-ho o com ensenyem (ja que els exàmens no ens mostren com ensenyem, sino com i què estudien els alumnes per a aquests) i tot açò des del punt de vista dels alumnes, que són els reals i ‘’únics’’ experts que poden ajudar-nos a créixer com a docents.

Tractant la relació coneixement-subjecte, es plantejaren algunes preguntes com, quin és el valor d’açò que fem?, perquè faig açò?, per què m’ho manen?, per què es suposa que és correcte?... doncs bé, tal i com es va comentar, no es desitja titelles del sistema que fa allò que se’ls ordena, es necessita gent amb iniciativa, creativa, inquieta i crítica. Persones que qüestionen allò que pensen qüestionable, sigui qui sigui el què formuli la proposta, que es contrastin opinions mitjançant diàlegs, debats... es pretén una educació en la que no és negui l’existència d’ideologies (tot està impregnat per ideologies) ni tampoc les vivències individuals. En definitiva, es busca produir moviments de renovació pedagògica, per exemple mitjançant assemblees crítiques.

Per últim, centrant-nos en aquesta renovació ens va agradar molt allò que comentà el professor, i que tenia com a base el que diu Grumpsey: per salvar una educació per a tots i de qualitat, s’ha de traure, sorgir o crear de l’ordre vell experiències i  polítiques educatives que vagin en contra de l’hegemonia, una hegemonia suportada per la llei. Es tracta de defensar allò que considerem just, de realitzar coses diferents en les que creiem ja que el més important és creure en allò que suportes. 

Com SALVAR l'Educació Pública (Part 2)

PART 2: Jose Gimeno Sacristán y comentaris.

En quant a la intervenció del D.Jose Gimeno Sacristán, destacar que vam poder valorar i reflexionar sobre una sèrie d’aspectes fonamentals que hui en dia es donen en l’ambient de la ensenyança i potser no ens adonem. S’abordaren temes com la importància de què l’educació sigui igual per a tots, no ignorant (o menyspreant) a aquells amb més dificultats a l’escola (que és el que es fa, separar als que més ‘’valen’’ dels que menys, mitjançant les notes). De fet, tal com senyala Howard Gardner en la Teoria de les Intel·ligències Múltiples, no es pot afirmar que hi ha un talent en el coneixement en general, simplement que aquest és divers.

També es va insistir en la importància de que la bona educació es fonamenti en bons pràctics, fomentant més les vies aplicades (arts, filosofia, E.F. ... els oblidats del sistema) que les vies/ciències acadèmiques. Tenint en compte un aspecte que s’està oblidant, una característica principal de l’educació pública no és suspendre a ningú, sino ser participativa, per tant no es vol una educació prescrita per ningú ( el currículum oficial està ‘’bé’’, però per si sol no té sentit educatiu), cal obrir-nos a la realitat pràctica, i marcant com exemple Finlàndia, involucrant a les famílies en els processos educatius, ja que és ingenuïtat pensar que l’educació passa solament en l’àmbit acadèmic. A més, exposà una característica que ha de tindre una educació pública: que sigui compensatòria, és a dir, que es dirigeixi a aquells que no tenen recursos per tindre una bona educació. Seguint aquesta línia explicà que també s’ha d’adoptar una política compensatòria, redistribuint els diners per una millor financiació.

Menció a part mereix un aspecte en el qual estaven d’acord Gimeno, Imbernón i Martínez i que en algunes assignatures de la nostra carrera hem mencionat i discutit; va sorgir a l’hora d’examinar les qualificacions en l’escola pública obligatòria. Una frase que és prou il·lustrativa d’aquest aspecte es dita per  Sacristán: “no es sap si s’avalua per l’ensenyança o s’ensenya a avaluar”. Així, s’ explica la importància que se li dona actualment a les qualificacions, tornant-se l’objectiu de l’educació en traure bona qualificació i no en ser educat o participatiu. Es transforma en una competició contínua, tractant als alumnes com a material o clients als que hem de posar un número i esperar que passin els següents.

En el tema de les qualificacions, es va explicar l’origen i existència de les qualificacions, destacant la complementació del professor Francisco Imbernon, que explica que existeixen per una simple desconfiança en el professor i l’alumne i en les seues labors, a la forma d’ensenyar del professor, i es suposa que amb qualificacions tenen controlats a ambdós, sobretot el primer. Aquest control, destacat també per Gimeno, demostra la pèrdua de valor de la figura del professor, ja que, en la nostra opinió, se l’està limitant, cohibint, sent una titella del sistema educatiu i simplement com un predicador de conceptes buits. Aquesta imatge del professor està molt llunyana a la que explica el nostre protagonista, que descriu un professor com aquella persona que fa pedagògicament viables els coneixements, és a dir, que es una ajuda en el procés d’ensenyança. Eixa persona que té la necessitat de revisar, modificar y actuar, buscant adaptar els continguts als interessos dels alumnes, sent per tant imperatiu el diàleg, la discussió i participació dels alumnes, com ja hem expressat abans.

També es parlà de les avaluacions contínues, en les quals el professor i alumne poden tractar sobre aquesta, però sobretot sobre com es senten en el procés, els seus gustos de continguts... Perquè, de què serveix avaluar si no es per conèixer a les persones i ajudar-les en funció de les seues necessitats?  

A més, en el torn per les preguntes del públic, ens va cridar molt l’atenció la qüestió què va contestar  Gimeno Sacristán  sobre la qualitat educativa. Deia que mai s’havien donat més hores de matemàtiques com ara, i la mitja d’hores està molt per damunt de la resta de països, deixant clar que no per més temps, sino és més qualitat.  De fet, aquesta qualitat està, principalment,  en la financiació  i aquesta, en aquest país és molt baixa. Aleshores, s’intenta augmentar el temps de classe per disminuir el ‘’fracàs escolar’’, molt elevat en Espanya, però es disminueix els diners que s’inverteixen. Açò és totalment incoherent ja que per que hi hagi una bona financiació ha d’haver uns alts impostos.

Per finalitzar, sol dir que és evident que pareixem estar lluny d’aquesta educació pública-democràtica, però no per açò podem deixar de lluitar per ella. Encara que no es confií en els docents, doncs així ho demostri els polítics actuals per mitjà de controls periòdics i la impossibilitat d’accés a la participació en la gestió, organització de la pràctica educativa,etc; devem seguir endavant en busca de l’anhelada i necessària, almenys en la nostra opinió, educació pública.

També volem afegir una última pregunta, sabent que alguna vegada ja s’ha plantejat en classe: açò és perfecte, però què fem quan arribem a un centre educatiu i volem realitzar una educació sense qualificacions  i liberal (que no neoliberal), inculcant els valors d’una educació pública.

Importància de l'educació

En el meu retorn al món dels blogs estaré centrat en, com sempre, escriure sobre temes que em pareixen interessants de parlar, no escriuré per fer-ho. En el trascurs del curs he tingut varies assignatures d'educació i ha sigut un àmbit que m'ha agradat molt, i del qual, en la meua opinió, es pot traure molt de suc. És per açò que vaig a parlar prou d'aque
sta.

Són temps difícils per l'àmbit, però el més important, junt en la cultura, en una societat moderna. I, encara que hem veig temptat, no vaig a criticar les retallades del govern, sino intentaré argumentar perquè penso que l'educació és meritòria de respecte.

L'educació és necessaria simplement per què forma a les persones. Formar no vol dir l'adquisició de coneixements fruit d'una transmissió unidireccional del professorat, sino que els alumnes adquireixin un grau de maduresa en tots els aspectes de la persona: social, afectiu, físic, cultural... I aquest ha de ser l'objectiu principal de l'educació i que li dona realment valor.

En una societat tot avança, evoluciona i les persones ens hem d'adaptar a allò que esdevé però també formar part d'aquests canvis. És a dir, resulta dictatorial dir que les persones s'han d'acoplar als canvis que els afecten però dels quals no formen part. I així, tot seria més fàcil, però per als/al que manen els canvis, com totes les dictadures.
I per formar part, per accedir a la societat, s'ha de tindre una opinió, una ideologia i uns arguments que defensen les postures, i és per açò que resulta essencial l'educació,
per a la formació d'una opinió. I açò és sabut, i és utilitzat per moldejar les opinions en el desig que es vulgui, però açò forma part d'un trencament de tot el que representa l'educació, és un ús èticament incorrecta d'aquesta.

Així, resulta indispensable formar a les persones per què tinguin personalitat i accedir a la sala de màquines de la societat que realitza canvis en la seua pròpia estructura i funcionament, mitjançant l'opinió pròpia. S'ha de tindre una cultura indispensable per diferenciar punts de vista, per saber que és allò que està bé o mal, que és allò correcte i incorrecte, i actuar front açò, és a dir, no soles el ''saber'' sino també ''l'actuar'', sent la primera condició indispensable per la segona. Amb açò vull dir que les persones crítiques són aquelles que ha de perseguir l'educació.  sino i l'educació ha d'intentar açò, formar persones crítiques i més actualment, ja que existeixen canvis socials que provoquen desigualtats i injustícies, i s'ha de saber actuar front açò, mitjançant una emancipació, deslligar-se de la subordinació a que són sometudes les persones, i realitzar una actuació, argumentada, per tal de prendre part de la societat i no ser titelles del sistema mogudes pels braços corruptes d'alguns polítics.
I aquest, per a mi, és el principal, essencial i necessari aspecte i objectiu de l'educació.

Exàmens

Estic d'exàmens. Durs es presenten maig i juny. Veurem si es pot traure tot, esperem que si!

En motiu de les convocatòries universitàries estaré sense fer ninguna publicació fins juny (no sé ben bé quant exactament). I en finalitzar intentaré donar-li molta vida al blog (més que abans) amb algunes entrades de temes interessants que ja tinc en ment relacionades amb educació, esport, actualitat,etc.

Per cert tinc una entrada pensada que pot quedar molt bé dels propis exàmens, de les concepcions que se'ls dona, què signifiquen, la relació amb l'educació actual i amb els canvis socials.

Els principis de justícia de Connell

En una assignatura de la carrera, he conegut les idees de R. W Connell, és una sociòloga que actua com a professora en  la Universitat de Sydney. És un referent en literatura de la sociologia en general, però també en l’educació relacionada en la societat. Ah! I també és transsexual, abans es deia Robert i ara Raewyn, i està escrivint molt sobre transsexualitat, i la veritat que quan es va di a classe, perquè enganyar-nos, em vaig quedar sobtat... potser tinguem massa estereotips...

Però centrant-nos en el que diu, remarcaré dintre del llibre Escuelas y justícia social els principis que fonamenten la justícia curricular, la qual significa plasmar a l’escola, al currículum, una justícia social.

El primer principi es basa en que l’escola a de partir dels interessos dels més desafavorits, sobretot econòmiques, socials... Aquesta posició és justícia social, ja que tots tenen les mateixes oportunitats d’arribada, no d’eixida, cosa important per remarcar ja que aquest autor no vol igualtat en les oportunitats de les quals parteixen, sino que tinguin les mateixes oportunitats per arribar a un propòsit sense importar els diners del banc. A més, també creu que pot ser enriquidor per  als més afavorits en el tema econòmic, encara que no vol dir que, per aquests, sigui fàcil partir d’aquesta posició. Aquest aspecte el relaciona amb el segon principi quan parla de l’heterogeneïtat.

Seguint amb el primer principi de Connell, el basa, entre altres, en la teoria de Rawls, que m’ha paregut interessant per remarcar, ja que a l’explicar la justícia social en els seus principis, va més enllà, és a dir, a més de la necessitat de que les desigualtats econòmiques no perjudiquen a ningú, també remarca que cada persona té un dret igual a l’esquema més extens de llibertats bàsiques que qualsevol persones, és a dir, que tingui llibertat política, d’expressió i de reunió, de pensament... açò també és justícia. A més, seguint amb Rawls, assegura que aquest últim ‘’principi’’ és més important que el primer, perquè si no es compensen les desigualtats en llibertats bàsiques no es podrà fer una eliminació de les desigualtats econòmiques.

Respecte al segon principi,  es basa en una participació comú en l’escola, on els alumnes tinguin poder de decisió, no existeix una figura superior. També remarca la heterogeneïtat de forma positiva i necessària, que en una mateixa classe hi hagen diferents persones de raça, ètnia o pensament.

Aquest segon principi té molt de sentit, ja que resulta positiu per tots per les diferents opinions des de diferents punts de vista marcats per vivències, resulten enriquidores per a tots els alumnes i un coneixement continu.

I ara es pot dir que justament açò  és l’educació pública, on en una classe existeix una gran heterogeneïtat. ERROR. No és correcta perquè el que fa que sigui enriquidor és la primera característica del principi, la participació dels alumnes i en el sistema actual no existeixen uns alumnes actius que participen en les decisions en la classe i puguin parlar entre ells (de fet açò últim és castigat). Seguint en la mateixa línia, la participació activa en decisions importants i un aprenentatge cooperatiu, no és fàcil d’imaginar actualment, ja que, rescatant una pregunta de classe, els docents han de respectar que les opinions seues tenen el mateix poder jeràrquic que les d’un alumne, i en aquesta societat que els docents es desviuen per controlar els alumnes i quan poden parlar o no, sincerament, és difícil d’imaginar.

Per últim, el tercer principi, explica que la igualtat, sorgida i condicionada pels dos principis abans explicats, sempre està evolucionant en major o menor grau, és dinàmic.

Aquests són els tres principis que proposa Connell per una justícia a nivell curricular, per una educació que hi hagi un coneixement continu mitjançant participants actius, i no hi hagi una figura que els imposa als alumnes subordinats, ja que després en la societat ja estaran ‘’educats’’ per ser titelles. A més, cal que hi hagi igualtat d’oportunitats per què arribin a uns certs llocs de treball.

Per últim i no relacionat amb l'anterior, adjunto una petita entrevista a Raewyn Connell en que parla del seu llibre ''Masculinities'', que, generalitzant molt, relaciona el gènere en la societat.

 http://www.monografias.com/trabajos7/teju/teju.shtml#prin

http://es.scribd.com/doc/12659395/Connell-Escuelas-y-Justicia-La-Justicoa-Curricular

Musica, forma d'entendre la vida

Realment la definició de música és un conjunt de sons que tenen ritme i una melodia agradable (prou relatiu aquest últim adjectiu) i formen alguna ''cosa'' anomenada cançó. Quan observem la definició pareix molt simple, però per mi, la música representa el més difícil de traure d'una persona, estats d'ànims.
Moltes voltes relacionem cançons amb moments o èpoques d'una vida, cosa que fa pensar en el poder de la música, que en certs moments de la nostra vida ens sentim més a gust en un tipus de musica i que aquesta canviarà, com els nostres moments.

En l'àmbit de l'esport, la música és clau per molts esportistes, sobretot per motivar-se abans de la competició, fins i tot pot convertir-se en ritual, manies abans de la pràctica esportiva.

Si vegeu el meu blog, no he penjat mai una entrada com aquesta, i com la música forma una part molt important de mi he decidit compartir una cançó d'un grup que m'apassiona, Els Amics de les Arts,  gràcies als consells d'un amic i que jo aconsello dessinteressadament escoltar aquest grup ja que se n'ixen d'allò establert, d'allò comercial, del que entenem per cançó, conten històries mitjançant la música.

Aquí deixo una cançó molt bona dels Amics de les Arts, que a mi personalment, potser pel títol o per la relació de la cançó amb l'esport (encara que no és el que es pensa en un primer moment), m'agrada molt.

I un consell, escolteu aquest grup!

Pues el otro día me saqué el título de valenciano

Ja fa algun temps vaig assistir a una magistral classe d’un professor de la meua facultat en la que parlant valencià va soltar una bona, com es diu en la meua zona, ‘’sabatà’’. No la recordo exactament però va despertar unes rialles prou evidents en els alumnes. El professor en adonar-se que l’havia fet grossa, es defensà dient que tenia el títol superior de Valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Davant aquesta defensa, em vaig quedar sobtat ja que es veia que el professor no dominava el valencià, el parlava prou forçat i perquè així se li exigia, esforç que personalment crec que és d’agrair que per suposat no el critico, ja que molts professors encara que estiguin en el grup de valencià donen les assignatures en la llengua que volen, però això és un altre tema.

Com ja he dit, em vaig sorprendre davant que aquell professor tingués el títol superior de valencià, sobretot quan jo també em vaig presentar i vaig obtindre un gran NO APTE  així que conec la seua dificultat. Per als que mai han fet aquest tipus d’examen, consisteix en una redacció, unes preguntes tipus test de gramàtica, vocabulari i sintaxis i un examen oral. Em vaig a centrar en aquesta última part de l’examen. L’examen oral (essencial en qualsevol títol de llengües) suposo que és per saber com et desenvolupes en una xarrada amb la llengua valenciana, per tant per saber la naturalitat amb la que parles i si comets moltes errades.

I aquí ve la meua crítica. Sé que el meu examen estava suspès per l’examen oral (la professora ja em va dir que me’n podia anar a casa), perquè se me van escapar eixe ‘’pos’’ que tant s’intenta evitar i un ‘’entonces’’. Per tant ben suspès.  

Aleshores, davant el que va dir el professor, va ser inevitable la pregunta de com va parlar el meu professor en aquesta intervenció oral davant professors de valencià per obtindre l’aprovat... Segurament, i havent-lo sentit parlar, va fer una xarrada moltíssim correcta gramaticalment però de forma pèssima en riquesa de vocabulari i en naturalitat. Aleshores, es considera millor parlar com indis però sense ningun ‘’pos’’ que parlar amb espontaneïtat?

En la meua opinió, i per suposat que és molt discutible, considero que en aquestes probes (no s’està traient el títol de professor de valencià) s’hauria de valorar més la naturalitat i facilitat en usar l’idioma que si se t’escapa un ‘’pos’’ al començament d’una frase en una intervenció oral de deu minuts. No vull dir amb açò que defenso parlar molt i mal i menys en una proba oficial de valencià, sino que no s’hauria d’avaluar millor una persona que parli amb molt de compte,  gramatical i lèxicament perfecte, que a una persona que se li escapi una paraula no acceptada (a dia d’ara, perquè les llengües evolucionen) però parli de forma natural i fluida. De fet en les probes bàsiques d’anglès així és.

Altre argument per defensar aquesta postura, és que en aquests nivells de títols, el que sempre s’insisteix és en usar aquesta llengua, en als màxims àmbits possibles i en la vida quotidiana, i crec que en aquesta forma d’examinar s’està fent el contrari, reconeixent amb títols la gent que no parla el valencià.

Amb aquest post no vull dir, que quedi clar, que s’hauria de donar el títol a un que parli valencià sempre però ho faci amb castellanismes, clar està que al que parli mal la llengua no s’ha de donar un títol d’aquesta, sino que s’hauria de valorar més en un examen oral el fet que es parli més natural i espontàniament el valencià.

I em podran dir que amb aquest post s’aniria en contra de la llengua, però també penso que donar títols a gent que no parla habitualment el valencià si és anar en contra de la llengua i del seu ús, normalitat i supervivència, ja que per defensar el valencià, s’ha de parlar.