Muay thai. Tot és esport?

Existeixen en aquest món una infinitat d’esports diferents i amb molta varietat. De ben segur que tots coneixem el boxa, esport que per els estereotips, s’ha convertit en un esport que es relaciona amb gent forta, dura i potser perillosa. I si associem aquests estereotips amb la imatge tendra i fina d’un xiquet?

‘’Atrapados por el ring’’. Amb aquesta frase va cridar l’atenció una vella revista del 30 d’octubre del 2011 mentre ordenava part de l’habitació. Aquesta fou la portada de la revista Magazine per l’article de Joan Manuel Baliellas: ‘’Supervivientes a puñetazos’’. Aquest article parla d’un esport tailandés desconegut per a mi, el muay thai, una espècie de boxa però que també es permeten usar punys peus, colzes i genolls i els participants són xiquets. Aquest ‘’esport’’ ve marcat per una història patriòtica en la que participen samurais  i guerrers i és celebrat com una festa, però el muay thai representa una de les arts marcials més dures.

El que mou aquesta barbàrie són les apostes i les màfies. Les apostes són molt fortes, arribant a apostar la família i el manager. Manager? Existeix un cap (‘’jefe’’) que reuneix als ‘’seus’’ petits lluitadors que combatran quan ell digui i segons els diners que puga guanyar. És una mena de circ romà amb gladiadors, però substituint-los per xiquets que no superen els 12 anys. El ‘’jefe’’ els dona menjar i allotjament que viuen en pèssimes condicions arribant a dormir en un matalàs damunt del ring.  Dir que els combats  de xiquets de menys de 45 kg estan  oficialment prohibits... però soles en la capital, Bangock, en pobles allunyats no es respecta aquesta llei, cosa que aprofiten els managers per augmentar les apostes i fer un major espectacle.

La preparació física d’aquests ‘’esportistes’’ que allí són considerats quasi com herois, és brutal: sis dies a la setmana s’alcen a les 5 del matí per córrer 8 km, per entrenar després. Després realitzen una xarrada amb el ‘’jefe’’ que els conta experiències pròpies, per seguir a la vesprada amb un entrenament que dura més de 3 hores. Després de tota la setmana el dissabte competeixen. El combat és un espectacle en que la gent del poble (que sol estar en festa) aclamen cada colp i cada ferida , mentre les màfies realitzen apostes.

Però perquè es realitza? Ja he explicat que el muay thai, representa una celebració marcada per la història del poble tailandès, i les famílies més enllà d’apartar-los, els apunten als gimnasos quan només tenen 4 anys. És a dir, són els xiquets pressionats i influenciats per la família els que criden a la porta del ‘’jefe’’ per poder combatre. Aquests estan impacients per combatre per tal de guanyar diners, ja que cada combat guanyen 500 baths, 12 euros, per pujar al ring. Somien en convertir-se en campions, combatre en els millors estadis del país, perquè si ho fan, la família disposarà d’enormes privilegis, pujarà en l’escala social, podrà ser igual que altres famílies i potser fins tindrà una casa pròpia.

Doncs aquesta mena d’activitat física  en la meua opinió, no és digna de ser denominada esport, perquè simplement els aspectes que està envoltant el muay thai fa que aquesta activitat física estigui dintre d’un món perillós i no el món saludable, de respecte i pacífic que envolta l’esport. L’esperit olímpic que ha d’envoltar l’esport diu que allò realment important és la participació, i en el muay thai allò realment important és guanyar per damunt de tot.

En la meua opinió, destacar que allò que hem d’inculcar en l’esport en l’època de la infància i adolescència, han de ser valors que fomenten respecte , l’activitat física lliure i saludable, mitjançant l’E.F  i en el muay thai no es fomenten aquests, sino tot el contrari, obsessió per guanyar i una motivació totalment extrínseca.  De vegades, els nens es veuen obligats a participar, pressionats per màfies, apostes i per les pròpies famílies  i que, a part de la barbàrie física que suposa aquest activitat física i la preparació per aquesta en els cossos i les ments de nens, suposa un aprenentatge i unes vivències que marquen negativament als participants del muay thai per tota la vida.

Baliellas, J. M: Supervivientes a puñetazos. Revista Magazine. 30 d’octubre del 2011

Jocs tradicionals. Importància i aplpicació en l'Educació Física.

Una de les característiques dels jocs en general és que inviten a actuar, és a dir, els jocs tenen en la seua essència una comunicació entre el jugador, els objectes, el seu propi cos, els altres participants i les regles, inviten a passar-ho bé. Existeix diferents tipus, per exemple els jocs tradicionals els quals tenen la particularitat que les regles es solen improvisar, modificar o pactar en funció dels jugadors i les circumstàncies del moment, el material... Aquest aspecte invita, més que altres tipus, a participar, a divertir-se i a interaccionar amb els demés. 

Aquest pacte continu de les regles està relacionat amb la possible adaptació de l’espai de joc. Són jocs on no és necessari un espai concret i en els quals els elements de l’entorn poden ser aprofitats. Els materials poden ser improvisats, cosa que afavoreix la participació recreativa i improvisada. Respecte als jugadors, el caràcter obert d’aquests jocs permet a qualsevol persona jugar. Molts jocs com ‘’el mocadoret’’ permeten jugar a un nombre il·limitat de participants.

Una de les característiques més importants i que dóna als jocs populars un valor intrínsec gran, aplicable en la classe d’Educació Física, és l’aprenentatge del nostre entorn sociocultural a través del joc. Un coneixement dels jocs populars ens apropa el coneixement de la cultura local i dels avantpassats. Els jugadors, la situació i les zones dels jocs ens aportaran una informació de l’àmbit sociocultural del nostre patrimoni.

Un exemple de joc popular que conec és ‘’La Morra’’. Es realitza durant la nit de l’últim dia de festes d’Agost i sols poden jugar els hòmens. S’enfronten 2 parelles però solament juguen un d’una parella contra un de l’altra. Consisteix en que cada un trau un nombre determinat de dits i diu un número, intentant que aquest número que diu coincideixi en la suma dels seus dits amb els del contrari. Si així és, guanya un punt i el guanyador passa a enfrontar-se a l’altre membre de la parella. El joc finalitza quan una parella arriba a 10 punts.

 D’aquest joc podem extraure informació sociocultural local del nostre passat: societat masclista, sense molts recursos materials ni econòmics (es juga amb les mans) i es juga l’últim dia de festes ja que els diners que sobraven de totes les festes s’apostaven aquí.

I les característiques dels jocs tradicionals com poden enriquir una classe d’EF? Importància en la didàctica? La importància que aquests jocs segueixin vius i que els xiquets ho realitzen en la classe de Educació Física ja ho reflexa l’annex II del Reial Decret 1631/2006, del 29 de Desembre, que expressa les competències bàsiques que ha de tindre l’Educació Física: ‘’Contribuye también a la adquisición de la competencia cultural y artística. A la apreciación y comprensión del hecho cultural lo hace mediante el reconocimiento y la valoración de las manifestaciones culturales de la motricidad humana, tales como los deportes, los juegos tradicionales, las actividades expresivas o la danza y su consideración como parte del patrimonio cultural de los pueblos.’’

Segons García Cornejo (2009), els jocs tradicionals mereixen ser introduïts en els continguts de l’E.F ja que milloren el desenvolupament físic, motriu i coordinatiu, afavoreixen la cooperació, la participació, acceptació i col·laboració amb els demés, a més, asseguren un intercanvi social i cultural i el que em pareix molt interessant, ajuden a una preservació de la cultura i coneixement del nostre passat. Aquests són alguns beneficis que poden aportar els jocs populars a la classe d’E.F. A més, destacar el component lúdic ja que, com he dit, la única finalitat d’un joc tradicional és passar-ho bé.

Ara bé, el motiu que m’ha fet escriure aquest post és perquè una de les coses que més satisfacció m’ha produït en una classe d’E.F ha sigut aprendre un joc tradicional. Em vaig assabentar que el meu avi també hi jugava quan era jove, així que la sensació de jugar amb ell a un joc aprés en la classe fou preciosa, ja que pels canvis continus de gustos i modes de jugar amb una persona en molta més edat resulta difícil. Encara així, el que crec que fou una sensació millor és la que va sentir el meu avi al jugar amb el seu nét. Aquest, per la meua experiència, representa un gran valor dels jocs populars, aquesta possible connexió entre generacions a través d’un joc comú, a més de la capacitat de transmetre informació sociocultural local i els valors esmentats anteriorment.

Referències:

García Cornejo, E. (2009) Juegos populares y tradicionales de España y su valor didáctico en el aula de Educación Física. EFDeportes.com, Revista Digital. Buenos Aires, 132.

Burgués, P. L. (2000). Juegos y Deportes Populares-Tradicionales. Barcelona: INDE.

Incendis

La veritat és que hem considero un amant de la naturalesa, potser perquè sempre he estat al seu costat (encara que m’haguera agradat estar més a prop d’ella) i escric aquestes línies en aquestes setmanes difícils per les terres valencianes degut als incendis que estan destruint tanta natura.

Estic sentint que molta gent busca i parla sobre problemes més enllà dels propis incendis, és a dir, les conseqüències que poden ocasionar els incendis en les futures vides humanes. Molt bé. Quan sorgeixen aquests comentaris i sent que existeix gent que sol es preocupa per si podrà passar amb el seu Mercedes per les terres cremades, utilitzant la natura com una eina o mitjà per satisfer les seues pròpies necessitats, me n'adone que estem formant un món egoísta, acaparador que no mira més enllà dels seus plans de vida i que per supost no enten el que significat de la bellesa.

De fet jo mateix no vaig a aprofitar aquesta desgràcia per criticar o desqualificar algunes de les polítiques del PP valencià (moltes persones de ideologia pareguda a la meua ho han fet) ja que sino estaria fent el mateix que critico i crec que ja hi haurà moment de valorar aquestes polítiques, però crec que ara no és hora de pensar en això.

Algunes fotografies sobre els incendis m’han posat els pèls de punta i me nego a pensar que a ninguna persona no ho faci. Adoro la natura, els boscs i els seus barrancs i crec que una de les meues millors experiències és caminar i viure la pròpia natura. I quan tot açò es crema, quan tot es converteix en cendra bufada pel vent malèfic que s’encabota en expandir el foc, quan veus el fum eixint d’una muntanya, enorme és la tristesa que t’inunda, o almenys així ho fa en mi i no per què serà més difícil les comunicacions entre els pobles o els diners que s’han perdut (no estic dient que açò no té ninguna importància) sino simplement per la bellesa perduda.

Així que  crec que hem de valorar intrínsecament el que tenim i no buscar més utilitat a allò que té bellesa i és útil en si mateix. No hem d’explotar allò que sense ell no seriem res.

Molt de suport i agraïment als bombers.

Esperem que aquesta imatge no es torni a repetir.

PER UNA EDUCACIÓ PÚBLICA I DE QUALITAT

Aquesta exposició ha naiscut d'una vesprada  que havia sentit parlar molt sobre l'educació i el tancament en la nostra facultat, així que informant-me vaig decidir fer un escrit en el qual expose algunes idees que crec importants.

La època que ens ha tocat viure és una època difícil en tots els sentits i més econòmica i socialment, en que degut a la mala planificació de bancs, polítics i demés personatges públics ens trobem en una situació de gran atur, gran deute públic i que hem de solucionar a nivell estatal i autonòmic.

El País Valencià té un deute de 62.500 milions d’euros i per solucionar-lo s’han realitzat molts tipus de retalls en varies institucions públiques i una de les més importants ha estat sobre l’educació pública. Alguns dels retalls han actuat sobre el salari dels professors, les subvencions (falta de subvenció des de fa 8 mesos dels instituts i col·legis públics), l’augment d’hores per afavorir l’acomiadament dels ‘’interinos’’ entre molts altres. En definitiva uns retalls en l’educació pública de 27 milions d’euros.

Per què ens fem una idea, cada una de les vegades que els bòlids de Formula One venen a recórrer el meravellós circuit valencià ens costa a tots 20 milions d’euros, sense comptar els milions i milions que ens ha costat construir el circuit ja que no oblidem que està pagat de les butxaques de tots nosaltres. A mi em ve al cap la imatge de l’ex president Camps i l’alcaldessa de València Rita Barberà passejant amb un Ferrari amb Fernando Alonso pel circuit valencià mentre uns  alumnes d’Almassora havien d’acudir amb mantes al seu institut.

Però centrant-nos en educació, i en la universitària, la Generalitat ha aprovat un augment de tasses del 20%. Un estudi de la UJI de Castelló ha publicat que l’increment mitjà dels estudiants de graus seran del 62,15% i el augment del màster del 197%.

 En algunes carreres, per exemple Farmàcia, Medicina o Fisioteràpia (aquest última cursada per mi mateix), la matrícula anual passarà de costar 1.342,57 euros a 2.176,94 euros. Respecte als másters la pujada ha sigut brutal situant els màsters de experimentalitat  1 en quasi 3.000.000 (abans estaven en quasi 1.000.000 euros) i els de màxima experimentalitat han triplicat el seu cost, arribant a quasi 10.000.000.

L’educació és una gran eixida per moltíssimes carreres i una de les més importants en la nostra mateixa, de fet personalment crec que és al que hem vull dedicar jo, i si no lluitem pel nostre futur i per una ensenyança pública nosaltres ningú ho farà ja que els màxims implicats som nosaltres mateixos.

Ja hi ha hagut mobilitzacions, tancaments i protestes i encara que alguns personatges públics com Edudardo García Serrano, destacat col·laborador del canal d’extrema dreta Intereconomia, conegut per insultar diguent ‘’zorra’’ i ‘’guarra’’ a la ex consellera catalana de Sanitat Marina Geli per impulsar una campanya d’educació sexual, critiqui les mobilitzacions diguent: "¿Se imaginan a estas tres luminarias de la cultura española, profesores de la pública española, a Miguel Unamuno, Antonio Machado y a Don José Ortega y Gasset con una cacerola, haciendo el payaso y el gilipollas en la calle? ¿Se imaginan a Miguel de Unamuno haciendo el tonto y con una pancarta con una sintaxis nefasta haciendo el idiota", hem de saber el que volem defensar i que ningun comentari fascista, enganyós i des qualificador ens llevi lluitar pel que considerem just i necessari, una educació pública a l’abast de tothom.

AUTOAVALUACIÓ

Acabades les classes és l'hora de fer autoavaluació a partir de les preguntes proposades per Victor. La meua autoavaluació està esquematitzada amb les preguntes ja que m'ha paregut interessant separar-les:

-         

- Què he aprés?

He aprés el concepte de moviment vist des d’una altra perspectiva, he aprés que l’educació també pot veure’s des d’una altra forma que no sigui la tradicional. He aprés els diferents tipus de canvis. He aprés a funcionar un blog.

Però sobretot he aprés i encara que no està en el currículum de l’assignatura, a reflexionar més sobre les coses.

-          

- Que he fet per aprendre?

Anar a classe, intentar atendre i participar en classe. A més, actualitzar el blog amb informacions i continguts nous en relació (o no) a alguna  cosa que es donaven a classe i que, o bé per experiències personals o perquè m’interessava aprofundir.

- Que he fet per què els demés aprenguin?

He aportat noves informacions al blog que han estat a la disposició de tots i he fet reflexions a classe, intentant crear converses i contestar a preguntes.

-         -  De que m’ha servit el que he aprés, el que he fet per aprendre i el que he fet per què els demés aprenguin?

En general, m’ha servit per  reflexionar d’aspectes d’educació que pensava que eren ja normals i m’han demostrat que poden ser canviants. M’ha servit per poder aplicar-ho després.  He aprés a fer un altra forma d’educació. També m’ha servit per descobrir el món informàtic i una nova forma de connectar amb la gent.

A més, crec que l’assignatura m’ha servit per saber reflexionar sobre alguns aspectes i intentar fer-ho de forma correcta.

Aquesta autoavaluació és molt breu ja que per al que crec que m'ha ajudat l'assignatura és per adonarme'n de dos aspectes en mi mateix. 

Una és el plaer que hem produeix ensenyar. El plaer que significa que gràcies a tu i als teus coneixements algú altre pugui aprendre una cosa. Açò per a mi significa molt ja que una de les eixides més important de la carrera que estudio és l'educació i saber que t'agrada ensenyar m'aclareix una mica el meu futur.

L'altra potser és més important que la primera. Aquesta assignatura m'ha ensenyat a ser crític en moltes coses que pensava que no es podia ser. Per exemple en l'educació, on pensava que el mètode establert és el més correcte perquè és el que hi ha. M'ha ensenyat a ser crític en molts àmbits, inclús en mi mateix.

Aquest aspecte el considero molt important ja que solament s'avança millorant coses i per fer-ho s'ha de preguntar si el que s'està fent és el correcte i si és possible millorar.

Cal dir que aquesta entrada no significa el final d'aquest blog ja que intentaré seguir actualitzant-lo i donant informacions als lectors que em pareguen interessants. Gràcies a tots!

Us deixe una imatge de la classe de les caixes

IDEOLOGIES: IGUALITARISME

Una de les ideologies a discutir en classe era l’igualitarisme. Ajudant-me en el els textos de Devís Devís, J y Pérez Samaniego, V. (2009). La ética professional en la formación del profesorado de Educación Física, en Martínez Alvarez, L y Gómez, R (Eds): La educación física y el deporte en edad escolar. Un giro reflexivo. Buenos Aires (Argentina): Miño Dávila (pp. 105-123) i http://eusebiozamoraedmov.blogspot.com.es/2011/11/el-igualitarismo.html, crec que conec moltes característiques de l’igualitarisme i sabria enfocar-ho a diferents àmbits.

Igualitarisme com a definició, es refereix a el tracte igual de tots, ja que es basa en que tots som iguals i per tant hem de rebre el mateix tracte. Hi ha 3 orientacions principals del igualitarisme: igualtat del dret, de les oportunitats i igual respecte. Aquests aspectes estan correctament socialment parlant, ja que allò ideal seria que no hagueren mostres de desigualtats i tots fórem iguals.  Aquest aspecte és molt difícil en una societat com l’actual, on els estereotips i les etiquetes socials són molt abundants. Quan es parla de l’aplicació de l’igualitarisme em recorda al concepte de justícia, en la que el Rei i la Constitució ens diu que ‘’todos somos iguales delante de ella’’. Deixant de banda que dubte seriament de la eficàcia d’aquesta frase, la justícia és un àmbit on, teòricament, som tots igual tractats.

Però a altres àmbits es pot aplicar l’igualitarisme? I a l’àmbit educatiu? I en les classes l’educació física? En la meua opinió, actualment s’està fent així en aquest àmbit, posant les mateixes proves per superar per tots els alumnes. En l’Educació Física, es fique una prova de llançament per mesurar la força i si es llança a 5m se té un 5 i als 10m un 10. Funciona així, avaluant a tots per igual. Però actualment apareix una diferència mitjançant la qual s’agrupa la classe: el sexe. Ara es fan 2 proves, una per xics i l’altre per xiques. Però, reflexionant en el grup,  el sexe no és la única variable en la que es mostren diferències entre les persones: altura, pes, aspectes psicològics i totes les que se’ns puguin ocórrer. Amb açò vull dir que s’ha de tractar als alumnes de diferent forma en allò que siguin diferent, però igual amb els aspectes iguals.

Per això, arribat a la conclusió, amb els textos de Devís, de que els professors no han de buscar un tracte igual, sino eliminar els tractes diferents, per tal de que tots siguin tractats igual, proporcionalment. Han de rebre un tracte equivalent no igual, augmentant les oportunitats a aquells que en tenen menys, per què tots siguin avaluats i tractats de forma equitativa, no igual, mirant les seues possibilitats. Per tant el fet de separar la classe per sexes, no és solució per aquest problema, s’han de tractar als alumnes de diferent forma en allò que siguin diferents, no solament en el sexe. D’aquesta forma es busquen complir les 3 orientacions de l’igualitarisme dites anteriorment.

PEDAGOGIA MODERNA

Degut a que la meua anterior publicació ha estat molt seguida i em pareix interessant explicar més a fons un altre mètode d’educació i una diferent concepció pedagògica, l’objectiu d’aquesta entrada és l’explicació de la pedagogia progressista. 

Existeix un moviment de caràcter progressista crítics amb l’educació tradicional que va nàixer al s. XIX, convertint-se en les reformes educatives plantejades en el context de la revolució de 1968, molt aproximats a una reforma social. Realment busquen un canvi, deixant de banda l’autoritarisme, formalisme, la competitivitat i els coneixements mitjançant la memorització, característiques de les que acusen a l’educació tradicional.

Com a qualsevol teoria pedagògica, té els seus precedents teòrics, iniciats a l’època romàntica, basant-se en autors com Rousseau o Pestalozzi entre altres. Però un dels autors que més ha parlat de la necessitat d’un canvi és John Dewey, el qual es basa en que coneixement és experiència. Destaca la necessitat de la pràctica, per tant en la participació activa en la classe i divideix la seua pedagogia  en dos mètodes: un general i un altre individual. El general es refereix a una acció intel·ligent, mentre que el segon es basa en una acció directa alumne-professor.

Aquests ideals exposats per Dewey tenen un gran problema, no existeix un mètode concret per ser aplicat, es parla de mètode a nivell abstracte i de conceptes generals, per això, entre altres coses, no és possible aplicar-lo.

Exposat açò,  crec que en el context social actual no es pot pensar en fer un canvi a gran escala en l’educació, però si que es possible petits canvis, primerament en l’àmbit individual i veure les respostes dels alumnes. Crec que seria interessant canviar un poc la educació, ja que si l’objectiu de l’educació és l’aprenentatge dels alumnes, té més sentit que aquests tinguin una participació activa, centrant la seua atenció en classe i no que la relació alumne-professor sigui unidireccional.

Aquí us deixe un vídeo que amb algunes escenes de pel·lícules, ens fa reflexionar sobre alguns aspectes que diferencien l'escola tradicional amb la nova escola.