Muay thai. Tot és esport?

Existeixen en aquest món una infinitat d’esports diferents i amb molta varietat. De ben segur que tots coneixem el boxa, esport que per els estereotips, s’ha convertit en un esport que es relaciona amb gent forta, dura i potser perillosa. I si associem aquests estereotips amb la imatge tendra i fina d’un xiquet?

‘’Atrapados por el ring’’. Amb aquesta frase va cridar l’atenció una vella revista del 30 d’octubre del 2011 mentre ordenava part de l’habitació. Aquesta fou la portada de la revista Magazine per l’article de Joan Manuel Baliellas: ‘’Supervivientes a puñetazos’’. Aquest article parla d’un esport tailandés desconegut per a mi, el muay thai, una espècie de boxa però que també es permeten usar punys peus, colzes i genolls i els participants són xiquets. Aquest ‘’esport’’ ve marcat per una història patriòtica en la que participen samurais  i guerrers i és celebrat com una festa, però el muay thai representa una de les arts marcials més dures.

El que mou aquesta barbàrie són les apostes i les màfies. Les apostes són molt fortes, arribant a apostar la família i el manager. Manager? Existeix un cap (‘’jefe’’) que reuneix als ‘’seus’’ petits lluitadors que combatran quan ell digui i segons els diners que puga guanyar. És una mena de circ romà amb gladiadors, però substituint-los per xiquets que no superen els 12 anys. El ‘’jefe’’ els dona menjar i allotjament que viuen en pèssimes condicions arribant a dormir en un matalàs damunt del ring.  Dir que els combats  de xiquets de menys de 45 kg estan  oficialment prohibits... però soles en la capital, Bangock, en pobles allunyats no es respecta aquesta llei, cosa que aprofiten els managers per augmentar les apostes i fer un major espectacle.

La preparació física d’aquests ‘’esportistes’’ que allí són considerats quasi com herois, és brutal: sis dies a la setmana s’alcen a les 5 del matí per córrer 8 km, per entrenar després. Després realitzen una xarrada amb el ‘’jefe’’ que els conta experiències pròpies, per seguir a la vesprada amb un entrenament que dura més de 3 hores. Després de tota la setmana el dissabte competeixen. El combat és un espectacle en que la gent del poble (que sol estar en festa) aclamen cada colp i cada ferida , mentre les màfies realitzen apostes.

Però perquè es realitza? Ja he explicat que el muay thai, representa una celebració marcada per la història del poble tailandès, i les famílies més enllà d’apartar-los, els apunten als gimnasos quan només tenen 4 anys. És a dir, són els xiquets pressionats i influenciats per la família els que criden a la porta del ‘’jefe’’ per poder combatre. Aquests estan impacients per combatre per tal de guanyar diners, ja que cada combat guanyen 500 baths, 12 euros, per pujar al ring. Somien en convertir-se en campions, combatre en els millors estadis del país, perquè si ho fan, la família disposarà d’enormes privilegis, pujarà en l’escala social, podrà ser igual que altres famílies i potser fins tindrà una casa pròpia.

Doncs aquesta mena d’activitat física  en la meua opinió, no és digna de ser denominada esport, perquè simplement els aspectes que està envoltant el muay thai fa que aquesta activitat física estigui dintre d’un món perillós i no el món saludable, de respecte i pacífic que envolta l’esport. L’esperit olímpic que ha d’envoltar l’esport diu que allò realment important és la participació, i en el muay thai allò realment important és guanyar per damunt de tot.

En la meua opinió, destacar que allò que hem d’inculcar en l’esport en l’època de la infància i adolescència, han de ser valors que fomenten respecte , l’activitat física lliure i saludable, mitjançant l’E.F  i en el muay thai no es fomenten aquests, sino tot el contrari, obsessió per guanyar i una motivació totalment extrínseca.  De vegades, els nens es veuen obligats a participar, pressionats per màfies, apostes i per les pròpies famílies  i que, a part de la barbàrie física que suposa aquest activitat física i la preparació per aquesta en els cossos i les ments de nens, suposa un aprenentatge i unes vivències que marquen negativament als participants del muay thai per tota la vida.

Baliellas, J. M: Supervivientes a puñetazos. Revista Magazine. 30 d’octubre del 2011

Jocs tradicionals. Importància i aplpicació en l'Educació Física.

Una de les característiques dels jocs en general és que inviten a actuar, és a dir, els jocs tenen en la seua essència una comunicació entre el jugador, els objectes, el seu propi cos, els altres participants i les regles, inviten a passar-ho bé. Existeix diferents tipus, per exemple els jocs tradicionals els quals tenen la particularitat que les regles es solen improvisar, modificar o pactar en funció dels jugadors i les circumstàncies del moment, el material... Aquest aspecte invita, més que altres tipus, a participar, a divertir-se i a interaccionar amb els demés. 

Aquest pacte continu de les regles està relacionat amb la possible adaptació de l’espai de joc. Són jocs on no és necessari un espai concret i en els quals els elements de l’entorn poden ser aprofitats. Els materials poden ser improvisats, cosa que afavoreix la participació recreativa i improvisada. Respecte als jugadors, el caràcter obert d’aquests jocs permet a qualsevol persona jugar. Molts jocs com ‘’el mocadoret’’ permeten jugar a un nombre il·limitat de participants.

Una de les característiques més importants i que dóna als jocs populars un valor intrínsec gran, aplicable en la classe d’Educació Física, és l’aprenentatge del nostre entorn sociocultural a través del joc. Un coneixement dels jocs populars ens apropa el coneixement de la cultura local i dels avantpassats. Els jugadors, la situació i les zones dels jocs ens aportaran una informació de l’àmbit sociocultural del nostre patrimoni.

Un exemple de joc popular que conec és ‘’La Morra’’. Es realitza durant la nit de l’últim dia de festes d’Agost i sols poden jugar els hòmens. S’enfronten 2 parelles però solament juguen un d’una parella contra un de l’altra. Consisteix en que cada un trau un nombre determinat de dits i diu un número, intentant que aquest número que diu coincideixi en la suma dels seus dits amb els del contrari. Si així és, guanya un punt i el guanyador passa a enfrontar-se a l’altre membre de la parella. El joc finalitza quan una parella arriba a 10 punts.

 D’aquest joc podem extraure informació sociocultural local del nostre passat: societat masclista, sense molts recursos materials ni econòmics (es juga amb les mans) i es juga l’últim dia de festes ja que els diners que sobraven de totes les festes s’apostaven aquí.

I les característiques dels jocs tradicionals com poden enriquir una classe d’EF? Importància en la didàctica? La importància que aquests jocs segueixin vius i que els xiquets ho realitzen en la classe de Educació Física ja ho reflexa l’annex II del Reial Decret 1631/2006, del 29 de Desembre, que expressa les competències bàsiques que ha de tindre l’Educació Física: ‘’Contribuye también a la adquisición de la competencia cultural y artística. A la apreciación y comprensión del hecho cultural lo hace mediante el reconocimiento y la valoración de las manifestaciones culturales de la motricidad humana, tales como los deportes, los juegos tradicionales, las actividades expresivas o la danza y su consideración como parte del patrimonio cultural de los pueblos.’’

Segons García Cornejo (2009), els jocs tradicionals mereixen ser introduïts en els continguts de l’E.F ja que milloren el desenvolupament físic, motriu i coordinatiu, afavoreixen la cooperació, la participació, acceptació i col·laboració amb els demés, a més, asseguren un intercanvi social i cultural i el que em pareix molt interessant, ajuden a una preservació de la cultura i coneixement del nostre passat. Aquests són alguns beneficis que poden aportar els jocs populars a la classe d’E.F. A més, destacar el component lúdic ja que, com he dit, la única finalitat d’un joc tradicional és passar-ho bé.

Ara bé, el motiu que m’ha fet escriure aquest post és perquè una de les coses que més satisfacció m’ha produït en una classe d’E.F ha sigut aprendre un joc tradicional. Em vaig assabentar que el meu avi també hi jugava quan era jove, així que la sensació de jugar amb ell a un joc aprés en la classe fou preciosa, ja que pels canvis continus de gustos i modes de jugar amb una persona en molta més edat resulta difícil. Encara així, el que crec que fou una sensació millor és la que va sentir el meu avi al jugar amb el seu nét. Aquest, per la meua experiència, representa un gran valor dels jocs populars, aquesta possible connexió entre generacions a través d’un joc comú, a més de la capacitat de transmetre informació sociocultural local i els valors esmentats anteriorment.

Referències:

García Cornejo, E. (2009) Juegos populares y tradicionales de España y su valor didáctico en el aula de Educación Física. EFDeportes.com, Revista Digital. Buenos Aires, 132.

Burgués, P. L. (2000). Juegos y Deportes Populares-Tradicionales. Barcelona: INDE.