Incendis

La veritat és que hem considero un amant de la naturalesa, potser perquè sempre he estat al seu costat (encara que m’haguera agradat estar més a prop d’ella) i escric aquestes línies en aquestes setmanes difícils per les terres valencianes degut als incendis que estan destruint tanta natura.

Estic sentint que molta gent busca i parla sobre problemes més enllà dels propis incendis, és a dir, les conseqüències que poden ocasionar els incendis en les futures vides humanes. Molt bé. Quan sorgeixen aquests comentaris i sent que existeix gent que sol es preocupa per si podrà passar amb el seu Mercedes per les terres cremades, utilitzant la natura com una eina o mitjà per satisfer les seues pròpies necessitats, me n'adone que estem formant un món egoísta, acaparador que no mira més enllà dels seus plans de vida i que per supost no enten el que significat de la bellesa.

De fet jo mateix no vaig a aprofitar aquesta desgràcia per criticar o desqualificar algunes de les polítiques del PP valencià (moltes persones de ideologia pareguda a la meua ho han fet) ja que sino estaria fent el mateix que critico i crec que ja hi haurà moment de valorar aquestes polítiques, però crec que ara no és hora de pensar en això.

Algunes fotografies sobre els incendis m’han posat els pèls de punta i me nego a pensar que a ninguna persona no ho faci. Adoro la natura, els boscs i els seus barrancs i crec que una de les meues millors experiències és caminar i viure la pròpia natura. I quan tot açò es crema, quan tot es converteix en cendra bufada pel vent malèfic que s’encabota en expandir el foc, quan veus el fum eixint d’una muntanya, enorme és la tristesa que t’inunda, o almenys així ho fa en mi i no per què serà més difícil les comunicacions entre els pobles o els diners que s’han perdut (no estic dient que açò no té ninguna importància) sino simplement per la bellesa perduda.

Així que  crec que hem de valorar intrínsecament el que tenim i no buscar més utilitat a allò que té bellesa i és útil en si mateix. No hem d’explotar allò que sense ell no seriem res.

Molt de suport i agraïment als bombers.

Esperem que aquesta imatge no es torni a repetir.

PER UNA EDUCACIÓ PÚBLICA I DE QUALITAT

Aquesta exposició ha naiscut d'una vesprada  que havia sentit parlar molt sobre l'educació i el tancament en la nostra facultat, així que informant-me vaig decidir fer un escrit en el qual expose algunes idees que crec importants.

La època que ens ha tocat viure és una època difícil en tots els sentits i més econòmica i socialment, en que degut a la mala planificació de bancs, polítics i demés personatges públics ens trobem en una situació de gran atur, gran deute públic i que hem de solucionar a nivell estatal i autonòmic.

El País Valencià té un deute de 62.500 milions d’euros i per solucionar-lo s’han realitzat molts tipus de retalls en varies institucions públiques i una de les més importants ha estat sobre l’educació pública. Alguns dels retalls han actuat sobre el salari dels professors, les subvencions (falta de subvenció des de fa 8 mesos dels instituts i col·legis públics), l’augment d’hores per afavorir l’acomiadament dels ‘’interinos’’ entre molts altres. En definitiva uns retalls en l’educació pública de 27 milions d’euros.

Per què ens fem una idea, cada una de les vegades que els bòlids de Formula One venen a recórrer el meravellós circuit valencià ens costa a tots 20 milions d’euros, sense comptar els milions i milions que ens ha costat construir el circuit ja que no oblidem que està pagat de les butxaques de tots nosaltres. A mi em ve al cap la imatge de l’ex president Camps i l’alcaldessa de València Rita Barberà passejant amb un Ferrari amb Fernando Alonso pel circuit valencià mentre uns  alumnes d’Almassora havien d’acudir amb mantes al seu institut.

Però centrant-nos en educació, i en la universitària, la Generalitat ha aprovat un augment de tasses del 20%. Un estudi de la UJI de Castelló ha publicat que l’increment mitjà dels estudiants de graus seran del 62,15% i el augment del màster del 197%.

 En algunes carreres, per exemple Farmàcia, Medicina o Fisioteràpia (aquest última cursada per mi mateix), la matrícula anual passarà de costar 1.342,57 euros a 2.176,94 euros. Respecte als másters la pujada ha sigut brutal situant els màsters de experimentalitat  1 en quasi 3.000.000 (abans estaven en quasi 1.000.000 euros) i els de màxima experimentalitat han triplicat el seu cost, arribant a quasi 10.000.000.

L’educació és una gran eixida per moltíssimes carreres i una de les més importants en la nostra mateixa, de fet personalment crec que és al que hem vull dedicar jo, i si no lluitem pel nostre futur i per una ensenyança pública nosaltres ningú ho farà ja que els màxims implicats som nosaltres mateixos.

Ja hi ha hagut mobilitzacions, tancaments i protestes i encara que alguns personatges públics com Edudardo García Serrano, destacat col·laborador del canal d’extrema dreta Intereconomia, conegut per insultar diguent ‘’zorra’’ i ‘’guarra’’ a la ex consellera catalana de Sanitat Marina Geli per impulsar una campanya d’educació sexual, critiqui les mobilitzacions diguent: "¿Se imaginan a estas tres luminarias de la cultura española, profesores de la pública española, a Miguel Unamuno, Antonio Machado y a Don José Ortega y Gasset con una cacerola, haciendo el payaso y el gilipollas en la calle? ¿Se imaginan a Miguel de Unamuno haciendo el tonto y con una pancarta con una sintaxis nefasta haciendo el idiota", hem de saber el que volem defensar i que ningun comentari fascista, enganyós i des qualificador ens llevi lluitar pel que considerem just i necessari, una educació pública a l’abast de tothom.

AUTOAVALUACIÓ

Acabades les classes és l'hora de fer autoavaluació a partir de les preguntes proposades per Victor. La meua autoavaluació està esquematitzada amb les preguntes ja que m'ha paregut interessant separar-les:

-         

- Què he aprés?

He aprés el concepte de moviment vist des d’una altra perspectiva, he aprés que l’educació també pot veure’s des d’una altra forma que no sigui la tradicional. He aprés els diferents tipus de canvis. He aprés a funcionar un blog.

Però sobretot he aprés i encara que no està en el currículum de l’assignatura, a reflexionar més sobre les coses.

-          

- Que he fet per aprendre?

Anar a classe, intentar atendre i participar en classe. A més, actualitzar el blog amb informacions i continguts nous en relació (o no) a alguna  cosa que es donaven a classe i que, o bé per experiències personals o perquè m’interessava aprofundir.

- Que he fet per què els demés aprenguin?

He aportat noves informacions al blog que han estat a la disposició de tots i he fet reflexions a classe, intentant crear converses i contestar a preguntes.

-         -  De que m’ha servit el que he aprés, el que he fet per aprendre i el que he fet per què els demés aprenguin?

En general, m’ha servit per  reflexionar d’aspectes d’educació que pensava que eren ja normals i m’han demostrat que poden ser canviants. M’ha servit per poder aplicar-ho després.  He aprés a fer un altra forma d’educació. També m’ha servit per descobrir el món informàtic i una nova forma de connectar amb la gent.

A més, crec que l’assignatura m’ha servit per saber reflexionar sobre alguns aspectes i intentar fer-ho de forma correcta.

Aquesta autoavaluació és molt breu ja que per al que crec que m'ha ajudat l'assignatura és per adonarme'n de dos aspectes en mi mateix. 

Una és el plaer que hem produeix ensenyar. El plaer que significa que gràcies a tu i als teus coneixements algú altre pugui aprendre una cosa. Açò per a mi significa molt ja que una de les eixides més important de la carrera que estudio és l'educació i saber que t'agrada ensenyar m'aclareix una mica el meu futur.

L'altra potser és més important que la primera. Aquesta assignatura m'ha ensenyat a ser crític en moltes coses que pensava que no es podia ser. Per exemple en l'educació, on pensava que el mètode establert és el més correcte perquè és el que hi ha. M'ha ensenyat a ser crític en molts àmbits, inclús en mi mateix.

Aquest aspecte el considero molt important ja que solament s'avança millorant coses i per fer-ho s'ha de preguntar si el que s'està fent és el correcte i si és possible millorar.

Cal dir que aquesta entrada no significa el final d'aquest blog ja que intentaré seguir actualitzant-lo i donant informacions als lectors que em pareguen interessants. Gràcies a tots!

Us deixe una imatge de la classe de les caixes

IDEOLOGIES: IGUALITARISME

Una de les ideologies a discutir en classe era l’igualitarisme. Ajudant-me en el els textos de Devís Devís, J y Pérez Samaniego, V. (2009). La ética professional en la formación del profesorado de Educación Física, en Martínez Alvarez, L y Gómez, R (Eds): La educación física y el deporte en edad escolar. Un giro reflexivo. Buenos Aires (Argentina): Miño Dávila (pp. 105-123) i http://eusebiozamoraedmov.blogspot.com.es/2011/11/el-igualitarismo.html, crec que conec moltes característiques de l’igualitarisme i sabria enfocar-ho a diferents àmbits.

Igualitarisme com a definició, es refereix a el tracte igual de tots, ja que es basa en que tots som iguals i per tant hem de rebre el mateix tracte. Hi ha 3 orientacions principals del igualitarisme: igualtat del dret, de les oportunitats i igual respecte. Aquests aspectes estan correctament socialment parlant, ja que allò ideal seria que no hagueren mostres de desigualtats i tots fórem iguals.  Aquest aspecte és molt difícil en una societat com l’actual, on els estereotips i les etiquetes socials són molt abundants. Quan es parla de l’aplicació de l’igualitarisme em recorda al concepte de justícia, en la que el Rei i la Constitució ens diu que ‘’todos somos iguales delante de ella’’. Deixant de banda que dubte seriament de la eficàcia d’aquesta frase, la justícia és un àmbit on, teòricament, som tots igual tractats.

Però a altres àmbits es pot aplicar l’igualitarisme? I a l’àmbit educatiu? I en les classes l’educació física? En la meua opinió, actualment s’està fent així en aquest àmbit, posant les mateixes proves per superar per tots els alumnes. En l’Educació Física, es fique una prova de llançament per mesurar la força i si es llança a 5m se té un 5 i als 10m un 10. Funciona així, avaluant a tots per igual. Però actualment apareix una diferència mitjançant la qual s’agrupa la classe: el sexe. Ara es fan 2 proves, una per xics i l’altre per xiques. Però, reflexionant en el grup,  el sexe no és la única variable en la que es mostren diferències entre les persones: altura, pes, aspectes psicològics i totes les que se’ns puguin ocórrer. Amb açò vull dir que s’ha de tractar als alumnes de diferent forma en allò que siguin diferent, però igual amb els aspectes iguals.

Per això, arribat a la conclusió, amb els textos de Devís, de que els professors no han de buscar un tracte igual, sino eliminar els tractes diferents, per tal de que tots siguin tractats igual, proporcionalment. Han de rebre un tracte equivalent no igual, augmentant les oportunitats a aquells que en tenen menys, per què tots siguin avaluats i tractats de forma equitativa, no igual, mirant les seues possibilitats. Per tant el fet de separar la classe per sexes, no és solució per aquest problema, s’han de tractar als alumnes de diferent forma en allò que siguin diferents, no solament en el sexe. D’aquesta forma es busquen complir les 3 orientacions de l’igualitarisme dites anteriorment.

PEDAGOGIA MODERNA

Degut a que la meua anterior publicació ha estat molt seguida i em pareix interessant explicar més a fons un altre mètode d’educació i una diferent concepció pedagògica, l’objectiu d’aquesta entrada és l’explicació de la pedagogia progressista. 

Existeix un moviment de caràcter progressista crítics amb l’educació tradicional que va nàixer al s. XIX, convertint-se en les reformes educatives plantejades en el context de la revolució de 1968, molt aproximats a una reforma social. Realment busquen un canvi, deixant de banda l’autoritarisme, formalisme, la competitivitat i els coneixements mitjançant la memorització, característiques de les que acusen a l’educació tradicional.

Com a qualsevol teoria pedagògica, té els seus precedents teòrics, iniciats a l’època romàntica, basant-se en autors com Rousseau o Pestalozzi entre altres. Però un dels autors que més ha parlat de la necessitat d’un canvi és John Dewey, el qual es basa en que coneixement és experiència. Destaca la necessitat de la pràctica, per tant en la participació activa en la classe i divideix la seua pedagogia  en dos mètodes: un general i un altre individual. El general es refereix a una acció intel·ligent, mentre que el segon es basa en una acció directa alumne-professor.

Aquests ideals exposats per Dewey tenen un gran problema, no existeix un mètode concret per ser aplicat, es parla de mètode a nivell abstracte i de conceptes generals, per això, entre altres coses, no és possible aplicar-lo.

Exposat açò,  crec que en el context social actual no es pot pensar en fer un canvi a gran escala en l’educació, però si que es possible petits canvis, primerament en l’àmbit individual i veure les respostes dels alumnes. Crec que seria interessant canviar un poc la educació, ja que si l’objectiu de l’educació és l’aprenentatge dels alumnes, té més sentit que aquests tinguin una participació activa, centrant la seua atenció en classe i no que la relació alumne-professor sigui unidireccional.

Aquí us deixe un vídeo que amb algunes escenes de pel·lícules, ens fa reflexionar sobre alguns aspectes que diferencien l'escola tradicional amb la nova escola.

Relació alumne professor. Diferents mètodes.

La ensenyança segons la RAE és l’acció i l'efecte d’ensenyar i aquest es refereix a ‘’Instruir, doctrinar, amaestrar con reglas o preceptos’’. Segons aquesta definició es deixa molt clar que hi ha una diferència clara entre el que ensenya (professor) i el que rep l’ensenyament (l’alumne). Açò dóna lloc a un mètode directiu en que el professor mana i l’alumne es deixa portar. La direcció és unidireccional. 

Però, realment aquest mètode tradicional és el més adequat per aplicar?

Ja des de temps remots aquest mètode ha sigut el més aplicat, on el professor ensenyava i els alumnes simplement escoltaven i si podien, aprenien alguna cosa. Aquest mètode no és res diferent a l’actual.

Però, existeixen nous mètodes d’ensenyament alternatius, els quals es caracteritzen per una relació alumne professor bidireccional, amb interaccions professor alumne però també amb connexions alumne professor. Es tracten tasques obertes i els pensaments són globals. Aquest mètode és interessant examinar-lo millor en els articles de Devís i Peiró, dels quals el primer fou el nostre professor.

Aquí teniu un dels seus articles que parla millor d’aquest mètode aplicat a l’Educació Física i el joc, encara que és aplicable per tota la eduació.

Però aquests models alternatius han aparegut actualment? No hi havia abans una escapada del mètode directiu?

Jo vull reflexionar sobre els famosos textos de l'obra La República de Plató i el mètode d'escriptura i d’ensenyament en aquests. 

Gran part de la seua obra està composada per diàlegs amb el seu mestre Sòcrates, anomenats "Diàlegs Socràtics".Un diàleg en el que el mestre i l’alumne connecten intercanviant informació. Sòcrates realitzava preguntes i l’alumne les responia, però les informacions i pensaments de l’alumne Plató també estaven present en la classe i s’encarregava de transmetre-les a Sòcrates. L’alumne és una peça activa i construeix el seu propi aprenentatge. 

Doncs la pedagogia funcional en aquests diàlegs no s’assemblen prou als mètodes alternatius proposats actualment com a renovació i alternativa del mètode directiu tradicional?

Aquí us deixe l'obra de Plató ''La Republica'' on podem veure clarament els diàlegs entre alumen i professor i la direcció bidireccional de les idees i pensaments.

.

Deixeu les vostres reflexions i comentaris!

Les aparences enganyen

Per acabar el Tema 1 comentaré l’aspecte sociocultural però enfocat no sols al cos, sino a tots els aspectes de la vida.

En el tema hem deixat clar que el nostre cos està molt influenciat per pensaments de la societat que poden fer que ens sentim mal en el nostre cos i modifiquem la conducta.

Ho fem per els estereotips, pensaments que tenim d’un grup concret de persones amb una característica comú. Aquests pensaments de vegades poden fer que no mirem més enllà de les aparences i no valorem a la persona per com és, sino per lo que ens diuen els estereotips. Lapidem a les persones per la simple primera impressió, sense parar a conèixer-la.

Aquí us deixo el famós vídeo de l’aparició de Susan Boyle en el programa ‘’Britains got Talent’’ que ens mostra que moltes voltes les aparences enganyen i que més enllà dels adjectius que els estereotips atorguen a alguns tipus de persones per raça, vestimenta, moral, etc., poden haver increïbles sorpreses.  Ja sabeu, no jutgeu sense conèixer.

Deixeu els vostres comentaris!!

Experiment de Milgram

Els humans vivim una societat relativament piramidal, en la qual hi ha unes classes (determinades per la cultura, treball, temps d’oci, política, etc) més altes que altres.

Aquesta posició social ens fa tindre uns complexos cap a altres persones i tindre un tipus de relació diferent en uns que altres segons la posició que ocupen.

Quan tenim contacte amb una persona que es suposa que és superior a nosaltres o amb més poder ens sentim inferiors i entrem en un estat d’obediència.

Aquest estat d’obediència ha estat molt present durant el temps i en moments de la història importantíssim. Com es pot entendre que tot un país estigui d’acord en exterminar els jueus? O com una persona tira una bomba matant a milers de persones innocents? Doncs per l’obediència a una indicació d’humà ‘’superior’’. Quan tenim una persona superior que ens ordena alguna cosa agafant ell la responsabilitat dels actes, no dubtem en fer-ho.

Aquí us he penjat un vídeo d’un experiment anomenat ‘’Experiment de Milgran’’ que ens mostra aquest fet que acabo d’explicar. Aconsello veure’l perquè és interessantíssim i molt impactant d’allò que podem arribar a fer les persones si ens ho ordenen. El vídeo està dividit en 2 parts.

Què vos pareix? Impressionats? Deixeu els vostres comentaris!!

Influència de la societat en el cos. Vigorexia

Actualment, quasi tots els homes i dones busquen el cos perfecte. Però quin és el cos perfecte? Per què està determinat? Qui ho dicta? Fins on estaríem disposts a arribar per aconseguir-lo?

Podríem dir que allò ideal seria que nosaltres mateix dictarem quin és realment el cos perfecte, el que volem tindre ja que aquest aspecte és totalment subjectiu, el meu cos és meu i el vull moldejar al meu gust.
Actualment, per desgràcia no és així ja que existeixen uns estereotips que marquen les tendències dels cossos perfectes. I aquests estan determinats per la societat.
Un cos de dona perfecta és molt prim amb escassa grassa, mentre que el d’un home és musculat, hipertrofiat. Aquest fet pot portar a alguns problemes de salut tant de caràcter físic com psicològic.
Problemes físics perquè de voltes es busca al perfecció, es busca el més extrem possible, com aquell xic de 20 anys que es passa 3 hores al gimnàs diàriament i pren esteroides o la dona que fa 4 dietes per tractar d’aprimar més. Això no és salut.

I encara que paregui que els problemes físics siguin els més perjudicials penso que els problemes més grans i més difícils de corregir són els psicològics. Aquesta obsessió psicològica per aconseguir el cos perfecte s’anomena vigorexia o dismorfia muscular.
Aquesta malaltia es refereix a la inconformitat del nostre cos. Apareix principalment entre adolescents per la inseguretat característica de la edat, obliden la finalitat de l’exercici físic i en que adopten uns hàbits de vida no saludables, com l’ús d’esteroides. Apareix en persones amb l’autoestima baixa (por al què diran) , poca maduresa i introvertides, i que creuen que tenen poc atractiu en el sexe contrari pel seu aspecte físic.
Açò comporta que el cos ens controli a nosaltres mateix, de tal forma que per tal de millorar-lo perdem el cap i vivim per al cos. Açò introdueix un concepte: culte al cos, referit a la submissió al cos, al treball del cos per davant de tot, agenollat i nugat davant els estereotips socials.

No hi ha que perdre el cap i sempre s’ha de tindre clar que el cos pertany a nosaltres i que sentir-nos bé en nosaltres mateixos és més important per ser feliços que tindre un ’’cos danone’’. Ment sana in corpori sano.

Per més informació sobre la vigorexia us deixe aquest article i un vídeo informatiu:

Iatromecanicisme. Cos-màquina.

Per entendre què és això del cos-màquina explicat en classe, hi ha que entendre primerament el dualisme cos-ànima filosòfic que pretén separa el cos material de l'ànima intangible. L'ànima és allò que no es pot tocar ni veure ni percebre, però que és allò que ens fa raonar i prendre decisions. El cos és un material que no pensa ni raona, simplement actua d'una forma perquè ha sigut creat per fer coses d'unes formes determinades i no poden canviar-ho. I...aquesta definició de cos no és molt pareguda a la de màquina?
Per aquestes similituds (entre altres coses) s'ha comparat el cos, allò material i allunyat de la raó i el pensament, amb una màquina, ja que realitza unes funcions molt complexes per obtindre una finalitat. Aquesta comparació es pot veure molt bé en quan ens fiquem malalts, que és com si alguna peça del nostre perfecte engranatge que és el cos, ha deixar de funcionar correctament i hem de fer alguna cosa per què torni a funcionar correctament, tal i com fariem si ens s'averiara un cotxe.

Al llarg de la història molts científics importants han concebit el moviment corporal com una activitat mecànica, comparant el cos amb una màquina. D'aquesta concepció naix el moviment anomenat Iatromecanicisme, datat del s XVII. Aquest moviment el va fundar un fisiòleg, físic i matemàtic anomenat Giovanni Alfonso Borelli, que en les seues obres explica els moviments del cos, que funciona com una màquina. En la sua obra ''De motu animalium'' explica el moviment muscular mecànic, mencionant ja les fibres musculars.

Aquest moviment, ha sigut aplicat a la terapèutica de la mà de Fiedrich Hoffman que es va interessar per les capacitats curatives del moviment mecànic humà.

En conclusió, el cos ha sigut comparat i equiparat a les màquines al llarg de la història per la seua funcionalitat, naixent moviments com el iatromecanicisme que han sigut importants en molts d'àmbits i que es basen en aquesta comparació.

Presentació

Benvinguts al Blog ''La palabra y el movimiento'' de l'assignatura Educació del Moviment, del grau de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, on exposaré alguns temes que crec interessants relacionats amb allò que mencionem a classe així com alguna informació a banda de l'assignatura. Esperem que sigui una bona experiència que pugui servir per aprendre més sobre el moviment, l'educació i la relació que adopten.

A banda d'açò, intentaré penjar algunes opinions i articles d'actualitat sobre diferents temes que em semblin interessants que poden informar i culturitzar-nos un poc més.

El Blog estarà en català, la meua llengua materna i en la qual em senc més còmode escrivint.