Experiència Goril·les Y Músculs (GYM)

Després d’un gran temps parat per diferents motius, intentaré reenganxar-me a escriure i compartir algunes temes que me criden l’atenció sobre els temes d’activitat física, educació, etc.

Actualment, no estic vivint en el meu país natal Espanya, estic formant part de la població de Gal·les, vivint a la seua capital Cardiff. Aquest canvi en la meua vida, òbviament comporta moltíssimes adaptacions (idioma, cultura, nova gent...) però aquest apartat personal el deixaré per un altre moment, en aquesta entrada vull parlar sobre el gimnàs i la meua experiència en aquest.

Mai havia estat apuntat a un gimnàs, ja que per una part sempre he sigut aficionat al futbol i la meua família mai m’ho ha inculcat, i per altra, realment, mai m’ha cridat l’atenció, no ho veia com una font que hem podia aportar diversió ni que pogués gaudir fent aquest tipus d’activitat física. Doncs, quan vaig arribar a Cardiff, em vaig apuntar a un d’aquests, potser perquè tinc prou temps lliure, perquè està prop i perquè jugant al ‘’Welsh football’’ cada contacte me’n vaig a terra.

Doncs en aquesta entrada parlaré del gimnàs, però no de mètodes, càrregues, perioditzacions i temes d’entrenament esportiu, els quals podeu trobar-los en diversos articles científics, sino del tipus de persones que hi ha, de l’apartat social del gimnàs, d’allò que potser ens fixem però no parlem. Com a tot arreu, al gimnàs es reuneixen diferents tipus de persones, de classes, ideologies i pensament i amb diferents objectius en una única finalitat, fer activitat física (?). 

Respecte als tipus de persones fixant-nos en l’aparença, està els joves que tenen un diàmetre de braç més propi d’una cama, als que anomenarem en aquesta entrada els ‘’goril·les’’; les noies amb un cos prim digne d’alguna passarel·la, a les que anomenarem les ‘’barbies’’; homes amb una gran forma física d’una edat d’entre 30-60 anys, als que anomenarem els ‘’Rockys’’; i per últim el grup més nombrós, joves nois i noies de cos més o menys sense hipertrofiar, als que anomenarem els ‘’normalets’’. Doncs en aquests grups de persones s’estableixen unes relacions piramidals, com tots sabem, ocupant el primer escaló els ‘’Rockys’’ i els ‘’Goril·les’’, en segon lloc les ‘’Barbies’’ i per últim els ‘’normalets’’.

Aquesta relació de poder es pot veure cada moment dins de la sala, com els ’’goril·les’’ van de màquina en màquina volent cridar l’atenció (diria que els moviments dels muscles giratoris en el pla transversal no són del tot normals), els encanta generalment que els miren i que tothom es quedi impressionat  dels músculs brutals. A més la seua vestimenta és lo més apretada possible i amb el coll fins el melic.  Aquests, soles miren a la mateixa altura als ‘’rockys’’, homes treballadors que van al gimnàs a mantenir la forma i que, sincerament, no els importe qui mire o deixe de mirar, solament vol fer el seu treball i anar-se’n a cuidar als fills. I aquesta és una relació de respecte unidireccional, ja que els ‘’rockys’’, generalment, tenen igual de respecte a tots els grups.

Les ‘’barbies’’ per la seua part es passen hores al gimnàs encara que la meitat es la passen xarrant, mirant (òbviament als ‘’goril·les’’) i preguntant sobre els mètodes d’entrenament o si faig bé aquest moviment o no. És més, com popularment és coneix: ‘’està bona i ho sap’’. Aquests, com podeu imaginar tenen una relació estreta amb els goril·les i pràcticament nul·la amb els altres dos grups.

Per últim estan els ‘’normalets’’, xicons i xicones més joves que majors i que la seua finalitat és molt diversa. I aquí vull destacar dos subgrups (òbviament me’n deixo molts més): els que van, simplement, per fer activitat física perquè el gimnàs és prop de sa casa per exemple, i els que somien en aquell braç difícil d’abraçar i tindre un pectoral quilomètric i van simplement al gimnàs per poder convertir-se en un goril·la. Lamentablement, l’últim grup és el majoritari entre els ‘’normalets’’.

Aquest grup es senten inferiors als ‘’goril·les’’, als que admiren i envegen, subordinació reconeguda per aquests i que augmenten encara més l’ego dels ’’goril·les’’. I encara m’atreviré a dir més, la majoria d’aquests no els agrada fer activitat física al gimnàs, ja que el seu objectiu no té un valor real ni és intrínsecament poderós, simplement arribar a una imatge llunyana i estereotipada. 

Cada sessió del gimnàs acaba quan mesura si ha pogut augmentat el braç. I es que, la majoria d’aquests acaben abandonant el gimnàs, simplement perquè no els agrada. Ja que, en la meua opinió, allò realment fantàstic de l’activitat física (sigui quina sigui) és el gaudir d’ella, gaudir del procés de fer-la i no aconseguir un objectiu llunyà i més si és totalment estereotipat.

En el que vull dir amb aquesta classificació tocant l’humor i la sàtira, és que em pareix increïblement bé que la gent li agradi fer activitat física a un gimnàs (de fet jo he de menjar d’això segurament) i que s’estableixen relacions socioculturals (sent aquest un dels principals motius per la pràctica), però si ets un ‘’goril·la’’, primer, no et creguis el rei del gimnàs i segon, plantejat si t’agrada el teu estil de vida en el qual estàs submergit; i si ets un ’’normalet ’’, no somies en ningun braç, somia en una activitat que t’agradi i et produeixi plaer per fer-la i de la qual no sigues esclau, ja que els que tenen l’objectiu de ser un goril·la, són esclaus del seu cos, caient en el mesomorfisme, ideologia caracteritzada marcar-se un estil de vida del i per al cos.

I aquí m’agradaria extraure un concepte de l’article de Sergio Varela, el físic constructivista, que es podria definir com aquell estil de vida de persecució del cos perfecte, i clar, representa un problema psicològic, una batalla mental revestida amb músculs i aparença salut, encara que moltes voltes no és així, com per exemple els consumidors de substàncies que impulsen l’hipertrofia. Doncs, aquestes persones defineixen la seua vida com ‘’estilo de vida que nos afecta cotidianamente […] Esto es en verdad un estilo de vida que requiere de dedicación total (Stehlik: 2007) ‘’. És a dir, no coneixen el significat de gaudir de la praxis (pràctica) ja que per ells és la seua vida (dedicació total) cosa que solament pot produir problemes realment greus quan per algun motiu no es pot fer l’entrenament, és a dir, l’activitat física en la seua vida no suma, solament pot restar.

Varela Hernández, S. ‘’Habitus: una reflexión fotogràfica de lo corporal en Pierre Bourdieu’’. Revista de Ciencias Sociales de la Universidad Iberoamericana.  Año IV, No 7. Enero-Junio 2009. Sergio Varela Hernández, pp. 94-107. Universidad Iberoamericana A.C., Ciudad de México.

http://www.uia.mx/actividades/publicaciones/iberoforum/7/pdf/svarela.pdf