Actualment, quasi tots els homes i dones busquen el cos perfecte. Però quin és el cos perfecte? Per què està determinat? Qui ho dicta? Fins on estaríem disposts a arribar per aconseguir-lo?
Podríem dir que allò ideal seria que nosaltres mateix dictarem quin és realment el cos perfecte, el que volem tindre ja que aquest aspecte és totalment subjectiu, el meu cos és meu i el vull moldejar al meu gust.
Actualment, per desgràcia no és així ja que existeixen uns estereotips que marquen les tendències dels cossos perfectes. I aquests estan determinats per la societat.
Un cos de dona perfecta és molt prim amb escassa grassa, mentre que el d’un home és musculat, hipertrofiat. Aquest fet pot portar a alguns problemes de salut tant de caràcter físic com psicològic.
Problemes físics perquè de voltes es busca al perfecció, es busca el més extrem possible, com aquell xic de 20 anys que es passa 3 hores al gimnàs diàriament i pren esteroides o la dona que fa 4 dietes per tractar d’aprimar més. Això no és salut.
I encara que paregui que els problemes físics siguin els més perjudicials penso que els problemes més grans i més difícils de corregir són els psicològics. Aquesta obsessió psicològica per aconseguir el cos perfecte s’anomena vigorexia o dismorfia muscular.
Aquesta malaltia es refereix a la inconformitat del nostre cos. Apareix principalment entre adolescents per la inseguretat característica de la edat, obliden la finalitat de l’exercici físic i en que adopten uns hàbits de vida no saludables, com l’ús d’esteroides. Apareix en persones amb l’autoestima baixa (por al què diran) , poca maduresa i introvertides, i que creuen que tenen poc atractiu en el sexe contrari pel seu aspecte físic.
Açò comporta que el cos ens controli a nosaltres mateix, de tal forma que per tal de millorar-lo perdem el cap i vivim per al cos. Açò introdueix un concepte: culte al cos, referit a la submissió al cos, al treball del cos per davant de tot, agenollat i nugat davant els estereotips socials.
No hi ha que perdre el cap i sempre s’ha de tindre clar que el cos pertany a nosaltres i que sentir-nos bé en nosaltres mateixos és més important per ser feliços que tindre un ’’cos danone’’. Ment sana in corpori sano.
Podríem dir que allò ideal seria que nosaltres mateix dictarem quin és realment el cos perfecte, el que volem tindre ja que aquest aspecte és totalment subjectiu, el meu cos és meu i el vull moldejar al meu gust.
Actualment, per desgràcia no és així ja que existeixen uns estereotips que marquen les tendències dels cossos perfectes. I aquests estan determinats per la societat.
Un cos de dona perfecta és molt prim amb escassa grassa, mentre que el d’un home és musculat, hipertrofiat. Aquest fet pot portar a alguns problemes de salut tant de caràcter físic com psicològic.
Problemes físics perquè de voltes es busca al perfecció, es busca el més extrem possible, com aquell xic de 20 anys que es passa 3 hores al gimnàs diàriament i pren esteroides o la dona que fa 4 dietes per tractar d’aprimar més. Això no és salut.
I encara que paregui que els problemes físics siguin els més perjudicials penso que els problemes més grans i més difícils de corregir són els psicològics. Aquesta obsessió psicològica per aconseguir el cos perfecte s’anomena vigorexia o dismorfia muscular.
Aquesta malaltia es refereix a la inconformitat del nostre cos. Apareix principalment entre adolescents per la inseguretat característica de la edat, obliden la finalitat de l’exercici físic i en que adopten uns hàbits de vida no saludables, com l’ús d’esteroides. Apareix en persones amb l’autoestima baixa (por al què diran) , poca maduresa i introvertides, i que creuen que tenen poc atractiu en el sexe contrari pel seu aspecte físic.
Açò comporta que el cos ens controli a nosaltres mateix, de tal forma que per tal de millorar-lo perdem el cap i vivim per al cos. Açò introdueix un concepte: culte al cos, referit a la submissió al cos, al treball del cos per davant de tot, agenollat i nugat davant els estereotips socials.
No hi ha que perdre el cap i sempre s’ha de tindre clar que el cos pertany a nosaltres i que sentir-nos bé en nosaltres mateixos és més important per ser feliços que tindre un ’’cos danone’’. Ment sana in corpori sano.
Per més informació sobre la vigorexia us deixe aquest article i un vídeo informatiu:
Dos consideraciones:
ResponElimina1. ¿NO te parece que como profesión en parte vivimos de la vigorexia y los "cuerpos danone"?
2. Dices "Podríem dir que allò ideal seria que nosaltres mateix dictarem quin és realment el cos perfecte". Pero isea idea de cuerpo perfecto, ¿puede surgir de la nada? ¿Quién nos dicta a nosotros para que dictemos qué es realmente un cuerpo perfecto?
1. Me parece que nuestra profesión no vive de crear personas con los estereotipos de los cuerpos perfectos, creo que vivimos de y para la salud de la gente, y no estoy hablando solo de la física, sino también de la psicológica. Creo que ayudamos a la gente a sentirse bien.
EliminaDelante de un xico que estuviera todo el dia en nuestro gimnasio y sospecharamos que tiene algun problema, no me parecería ético dejar que siguiera en nuestro gimnasio (suponiendo un ingreso para nosotros) sin decirle nada o ayudarlo con sus problemas.
2. El cos perfecte és aquell que fa sentir-nos bé en nosaltres mateixa.
Per tant nosaltres decidim quin és el nostre cos perfecte, de forma subjectiva i individual, no la societat. Açò surgiria de les propies experiències subjectives.