Cuando hables, procura que tus palabras sean mejores que el silencio.

dijous, 7 de febrer del 2013

Muay thai. Tot és esport?


Existeixen en aquest món una infinitat d’esports diferents i amb molta varietat. De ben segur que tots coneixem el boxa, esport que per els estereotips, s’ha convertit en un esport que es relaciona amb gent forta, dura i potser perillosa. I si associem aquests estereotips amb la imatge tendra i fina d’un xiquet?

‘’Atrapados por el ring’’. Amb aquesta frase va cridar l’atenció una vella revista del 30 d’octubre del 2011 mentre ordenava part de l’habitació. Aquesta fou la portada de la revista Magazine per l’article de Joan Manuel Baliellas: ‘’Supervivientes a puñetazos’’. Aquest article parla d’un esport tailandés desconegut per a mi, el muay thai, una espècie de boxa però que també es permeten usar punys peus, colzes i genolls i els participants són xiquets. Aquest ‘’esport’’ ve marcat per una història patriòtica en la que participen samurais  i guerrers i és celebrat com una festa, però el muay thai representa una de les arts marcials més dures.

El que mou aquesta barbàrie són les apostes i les màfies. Les apostes són molt fortes, arribant a apostar la família i el manager. Manager? Existeix un cap (‘’jefe’’) que reuneix als ‘’seus’’ petits lluitadors que combatran quan ell digui i segons els diners que puga guanyar. És una mena de circ romà amb gladiadors, però substituint-los per xiquets que no superen els 12 anys. El ‘’jefe’’ els dona menjar i allotjament que viuen en pèssimes condicions arribant a dormir en un matalàs damunt del ring.  Dir que els combats  de xiquets de menys de 45 kg estan  oficialment prohibits... però soles en la capital, Bangock, en pobles allunyats no es respecta aquesta llei, cosa que aprofiten els managers per augmentar les apostes i fer un major espectacle.

La preparació física d’aquests ‘’esportistes’’ que allí són considerats quasi com herois, és brutal: sis dies a la setmana s’alcen a les 5 del matí per córrer 8 km, per entrenar després. Després realitzen una xarrada amb el ‘’jefe’’ que els conta experiències pròpies, per seguir a la vesprada amb un entrenament que dura més de 3 hores. Després de tota la setmana el dissabte competeixen. El combat és un espectacle en que la gent del poble (que sol estar en festa) aclamen cada colp i cada ferida , mentre les màfies realitzen apostes.

Però perquè es realitza? Ja he explicat que el muay thai, representa una celebració marcada per la història del poble tailandès, i les famílies més enllà d’apartar-los, els apunten als gimnasos quan només tenen 4 anys. És a dir, són els xiquets pressionats i influenciats per la família els que criden a la porta del ‘’jefe’’ per poder combatre. Aquests estan impacients per combatre per tal de guanyar diners, ja que cada combat guanyen 500 baths, 12 euros, per pujar al ring. Somien en convertir-se en campions, combatre en els millors estadis del país, perquè si ho fan, la família disposarà d’enormes privilegis, pujarà en l’escala social, podrà ser igual que altres famílies i potser fins tindrà una casa pròpia.

Doncs aquesta mena d’activitat física  en la meua opinió, no és digna de ser denominada esport, perquè simplement els aspectes que està envoltant el muay thai fa que aquesta activitat física estigui dintre d’un món perillós i no el món saludable, de respecte i pacífic que envolta l’esport. L’esperit olímpic que ha d’envoltar l’esport diu que allò realment important és la participació, i en el muay thai allò realment important és guanyar per damunt de tot.

En la meua opinió, destacar que allò que hem d’inculcar en l’esport en l’època de la infància i adolescència, han de ser valors que fomenten respecte , l’activitat física lliure i saludable, mitjançant l’E.F  i en el muay thai no es fomenten aquests, sino tot el contrari, obsessió per guanyar i una motivació totalment extrínseca.  De vegades, els nens es veuen obligats a participar, pressionats per màfies, apostes i per les pròpies famílies  i que, a part de la barbàrie física que suposa aquest activitat física i la preparació per aquesta en els cossos i les ments de nens, suposa un aprenentatge i unes vivències que marquen negativament als participants del muay thai per tota la vida.


Baliellas, J. M: Supervivientes a puñetazos. Revista Magazine. 30 d’octubre del 2011

6 comentaris:

  1. Hola!

    M'ha sorprès trobar aquest article en un bloc. Bé, no escric per criticar, faltaria més.

    Jo vaig viure amb ells durant gairebé tres setmanes, vaig conèixer a la seva família, pares, germans, viuen en una petita casa ... he dit casa? perdó, en una habitació de 5 per 3 metres cinc persones, ja que ells no viuen amb els pares.

      De vegades les tradicions són molt difícils d'assumir per les mentlidades occidentals, visc a Àsia gairebé tres anys i és cert que de vegades em sorprenen. És cert el que dius, màfies, baralles, centres d'entrenament, sembla gairebé incivilitzat, per desgràcia el Muay Thai aquí a tailandia pràcticament és un esport practicat per la classe baixa, ja que la classe alta gairebé no vol parlar-ne. Com dic en el meu article, de vegades és l'única manera de sortir de la misèria.

      Ara et vaig fer una pregunta: si realment et sembla invivilizado això? no et sembla incivilitzat per exemple allunyar a un nen de si família milers de kilomentros, internar-lo en una escola de futbol i ensenyar-li a donar puntades a una pilota, on de vegades es canvia la pilota per les cames de l'oponent?. Crec que no hi ha molta diferència, potser em diràs que el futbol no és un esport violent ... bé ... el futbol és posar-te un exemple d'un esport que pot treure a una família de la misèria. Per desgràcia, en aquesta cultura tancivilizada occidental, en qualsevol altre esport és impossible això, només poden acabar lo en pràctica gairebé per hobby. L'exemple el tens en el actual millor jugador del món, Leo Messi, que en el seu primer partit d'infantil li trencar la cama i gairebé acaben amb la seva c

    També t'he de dir, que el titular no l'he triat jo, et deixo el link amb l'article tal i com jo ho vaig escriure. No canvia molt
    http://baliellas.com/wordpress/los-ninos-del-muay-thai-john-bali/

    Per cert, el que he vist del teu blog, m'ha agradat, amb el teu permís vaig a seguir-te.

    Un plaer, i si us plau no prenguis això com una crítica, tot el contrari, només és una Reflexió.

    Baliellas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Primer de tot moltes gràcies per contestar i m'alegre molt que a una persona com tu li haja agradat el meu post. També aprofite per felicitar-te per l'article en el qual m'he basat per escriure el post ja que contes unes històries realment bones i que t'impregnen de l'essència del que significa el muay thai.

      La veritat que em sembla molt apropiat el teu comentari i la comparació amb els centres d'alt rendiment actuals en els paisos occidentals. S'allunyen els xiquets de les seues families i moltes vegades pel desig d'aquestes no del propi xiquet que es limita a seguir els desitjos dels seus ''herois'' que en aquesta etapa són els pares i que per l'actual societat i els valors d'aquesta sobre l'esport (totalment contraris als que són realment), arribar a ser futbolista és un gran triomf en aquesta vida i els dona igual perdre el seu fill durant 8 anys o el sofriment del xiquet, ja que l'objectiu és per damunt de tot, perquè per ells el fi justifica els mitjans, frase en la qual estic totalment en contra.

      També cal dir (com tu ja has dit) que la comparació ha de salvar les distàncies perquè, per exemple, per sort o per desgràcia, vaig estar en un centre d'alt rendiment i la veritat és que les condicions en que es viuen, almenys en la meua petita experiència, són totalment diferents en el muay thai.
      Però com ja t'he dit, m'ha agradat la comparació i cal recordar una cosa obvia i que de vegades s'oblida, que el futbol o qualsevol esport és un joc (si, solament un joc!) amb la principal finalitat de divertir els participants, per passar una bona estona amb els amics i gaudir de l'esport.


      Per últim, agraïr-te altra volta la contestació i la crítica i reflexió que per supost és per ajudar i m'ha animat a seguir escrivint.

      Moltes gràcies i amb el teu permís també seguiré el teu blog.

      Elimina
    2. Per la manera que escrius sobre l'esport, es veu i s'entén que saps el que dius.

      Malauradament l'esport portat a l'extrem, per exemple les escoles xineses de gimnastes, els campaments de Muay Thai, etc, etc, no són bons exemples del que per als occidentals significa l'esport.

        Però la vida aquí a Àsia, i en altres continents és tan diferent, que no sé si nosaltres els occidentals, acostumats a les nostres comoditats som els més apropiats per a una "critica".
      Un plaer llegir-te i dialogar amb tu Marc, no tothom accepta de bon grat les repliques. Em trec el barret. Tens un seguidor i un amic si ho necessites.

      Elimina
    3. Moltes gràcies. La veritat és que és un honor que em digues això. Un plaer conversar amb tu i espero seguir en un futur.

      Elimina
  2. Un privilegio el post y el comentario, por el contenido y la forma. Yo diría que una clve está en la frase de Marc: "no merece ser llamado deporte". Es como si "Deporte" contituyera en sí misma una categoría moral, y que solo lo puro, lo bueno, lo deseable, lo valioso en sí mismo fuera merecedor de tal etiqueta. Pero resulta que no és tan sencillo. Hay tantos matices... Y luego está el carácter civilizado o civilizador del deporte. Ahí estoy totalmente de acuerdo con Joan Manuel. No es una cuestón de dónde, sinó de qué. Y de hecho aquí, el único ámbito en el que está permitido o tolerado el trabajo infantil es el deporte. O si no, qué es dedicar a los siete, ocho o nueve años seis horas de tu vida a hacer ejercicios, por ejemplo, gimnásticos, sometiéndote a controles, supervisiones y competencias estrictas y exigentes?

    ResponElimina
  3. Enhorabona pel post i per els comentaris anteriors.

    Sense conèixer del Muay Thai més que el que he llegit a aquest post i després de llegir els comentaris em plantegi sinó és més moral i més ètic el que fan amb el Muay Thai que el que es fa al món occidental amb esports com el futbol, com bé comentava Joan Manuel. Dic açò perquè els pares tailandesos porten als seus fills a combatre perquè potser siga l’ÚNICA possibilitat que tinguen per eixir de la misèria, però a occident moltes famílies acomodades porten als seus fills a centres d’alt rendiment a milers de kilòmetres amb la finalitat d’aconseguir ser RICS com a conseqüència dels èxits del nen. Pensant-ho així pense que és més ètic el que fan les famílies tailandeses per necessitat que el que fan moltes famílies occidentals per avarícia.

    Critique açò que es fa a occident, i sobretot al món del futbol, sent sabedor del que parle, perquè per sort o per desgràcia conec casos de gent que de ben menuts han estat en escoles de clubs de primer nivell i alguns viuen del futbol i altres no. Per sort açò està canviant els últims anys i les escoles de rendiment cada vegada més es centren en l’educació integral dels nens. Com a persona encarregada d’un grup de xiquets que volen aprendre i gaudir del futbol tracte sempre de treballar amb dos preguntes que em van fer al Nivell-1 d’entrenador: quants dels teus xiquets seran jugadors d’elit? Quants d’ells seran adults?

    ResponElimina