La nota clara, y ya está.

Fa temps vaig el·laborar un text per una proposta d'un professor, la qual es referia a que havíem de fer qualsevol figura literària (narració, cançó, obra teatral, poesia...) que plasmara l'avaluació, el que per a nosaltres significa l'avaluació educativa.

Aleshores, em vaig decantar per una narració, i un punt de vista que crec que tots hem viscut. Ho vaig titular ''La nota clara, y ya está'' :

LA NOTA CLARA, Y YA ESTÁ

Recuerdo que era un día lluvioso y feo cuando mis padres me llevaron al colegio en aquel Peugeot 540 blanco, pero nadie podía presagiar que acabaría siendo un día tremebundo para mí, puede ser, ahora que lo pienso, que aquel fuera el día más terrorífico en mis 14 años.

Las clases las vivía con intensidad, en primera fila, como debe ser, realizando dos funciones principales en cada clase de forma simultánea: esquivar los canutos de los otros chicos, en lo que creo que he desarrollado un sexto sentido; y atender, preguntar, insistir, escribir, volver a preguntar y reírme de las bromas insulsas de los profesores. Y así, clase después de otra clase. Me encantaban las clases y los profesores…todos, menos uno.

Ignacio José, así se llamaba mi profesor de Lengua y Literatura. Era un hombre….como os lo

diría… como los de antes. Y eso, en principio, me gustaba, me parecía interesante y necesario en el sistema educativo actual,  un profesor recto, imponente, severo, eutrapélico, con autoridad y que te tratara de usted. Pero, desde el principio se empezaron a torcer mis pensamientos hacia él. No me miraba como los otros profesores, no explicaba para mí, no era yo, alumno preferido por tantísimos profesores y poseedor de la marca del sobresaliente en todas las materias, su ojito derecho, de hecho, no me miraba en el trascurso de las malditas clases. Y esto una clase y otra y otra… hasta que llegó el día, que se dirigió exclusivamente a mí por primera vez.

Esa clase empezó diferente a todas, ya que Ignacio José, dijo: ‘’ Comunicaros alumnos, que ya he obtenido vuestras calificaciones en el examen del pasado miércoles. Esta calificación os será facilitada al finalizar esta clase, pero informaros que el resultado de ésta ha sido, cuanto menos, decepcionante. ’’. Cuando oí aquellas palabras salidas de su boca que apestaba a tabaco cubierta por un bigote amarillo, mi sistema simpático se disparó: la frecuencia cardíaca aumentó, los sudores eran fríos y constantes, y la respiración se me aceleró. Intenté tranquilizarme y atender a su discurso de cada clase, pero no podía, mi atención solo se centraba en mirar mi reloj para que llegara el final de aquella tortura. Esa clase fue un eviterno, no acababa nunca. Y es que con razón estaba atacado, aquella nota era mi tren para conquistar al profesor, mi única manera de gritar silenciosamente que atendiera a su alumno estrella.

Al fin acabó aquel martirio, iba cantando las notas: ‘’Jiménez, un 5; Santamaría, un 6; García; un 2’’ y cuando llegó mi turno, cuando pronunció mi apellido mientras yo cruzaba todos los dedos, hubo un accidente: ’’ Matamoros,…pase luego por mi despacho ’’. No podía creerlo, ¿que había hecho yo para merecer esto? ¿No podía ser, que pasó con mi examen? Me salió bien pero no como otros. Cuando me dispuse a preguntarle la razón de aquella citación, él, casi sin mirarme me dijo: ‘’pase luego, no impetre. ’’. Entonces aún me puse más nervioso. Esa calificación necesitaba saberla, era lo más importante para mí.

Pasé el día como pude. No tenía hambre y creo que batí el record en preocupación. Esa aporía me corroía por dentro. ¿Por qué me citará? ¿Tendré un 10? Espero que si… No puede ser que haya bajado del 9… ¡no puede ser! Hasta que al final llegó el momento.

Estaba caminando por el pasillo dispuesto a entrar en ese despacho, el 23. Las piernas me temblaban  y ese desconcierto me asustaba. Quería y necesitaba sacar un 10, me daba igual si tenía que deprecar, suplicar o llorar por ese 10.

Entonces, llamé al despacho. Dos golpes, necesario. Desde dentro se oyó, ‘’pase’’ que, inconfundiblemente, era de Ignacio José. Entré y me faltó poco para sufrir un desmayo, ese olor a tabaco tan fuerte fue como un puñetazo que me atontó. Me senté cuando Ignacio José me lo indicó. Entonces observé ese despacho, estaba lleno de cuadros, estanterías con libros viejos, eran unas paredes de estilo barroco.

-          ‘’Matamoros, es un alumno ejemplar, y por eso quiero que me diga una cosa.’’- dijo Ignacio José – ‘’Lo que desee’’ - respondí con un sentimiento de subordinación que quería que notase.

-          ‘’Quiero que ponga usted la nota a su examen aquí y ahora, basándose en su esfuerzo y dedicación’’

Creo que sí que entendí lo que dijo, pero al no poder creerlo, mandé repetir la proposición con un ‘’ ¿Qué?’’.

Me sumergí en un mar de incertidumbre, ¿qué quería decir Ignacio José? Miles de opciones se peleaban en mi cabeza hasta que decidí optar por la solución más humilde que barajaba, ponerme una nota baja para que Ignacio José se percatara de lo humilde que soy, y así conquistarlo. Era un plan perfecto.

-          Un 8, señor – solté como pude.

Entonces me miró con esos ojos enrojecidos, y dijo, ‘’¿por qué?’’ a lo que respondí que podía hacer más, estrategia que usaba para que me subiera la nota. Pero, contra todo pronóstico, no. ¡El muy cabeza de chorlito no me subió la nota! Se limitó a decir: ‘’gracias, se puede ir’’.

Salí del despacho atónito, no podía creerlo. Después de unos minutos de incertidumbre, me invadió la ira como nunca antes lo había hecho. ‘’ ¿Qué manera es esa de evaluarme a mí? A mí la nota clara y ya está. ¡Que se ha creído ese nesciente que es la educación!’’

¿Que us ha paregut? Veritat, que tots hem tingut la oportunitat d'bservar-ho alguna volta? Realment el punt de vista de Matamoros és el d'un alumne excel·lent?

Com SALVAR l'Educació Pública (Part 1)

Fa algun temps vaig assistir junt amb el meu amic Andrés Caballer, a una conferència en la Facultat de Magisteri d la Universitat de València que englobava dues xarrades: ''Com ENFONSAR l'educació pública'' i ''Com SALVAR l'educació pública''. La primera va ser impartida per Francisco Imbernón, Catedràtic de Didàctica  i  Organització Educativa de la Universitat  de Barcelona i s'examinà en profunditat la reforma educativa proposada pel Partit Popular.

La segona xarrada,  va ser impartida per Francisco Imbernón, Jaume Martínez Bonafé, Doctor en Filosofía i Ciencies de l'Educació i professor en el Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València, i José Gimeno Sacristán, que fins la jubilació fou Catedràtic  de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València. Aquesta, va tindre una primera part d'exposició dels tres experts sobre el tema i una segona de posada en comú on el públic assistent vam poder participar.

A continuació exposaré, amb el permís d'Andrés, una exposició de la segona xarrada: ''Com salvar l'educació pública'', realitzada per nosaltres . Consta de dues parts (la primera part estarà en aquest post i la següent en el de baix) i hem intentat explicar allò que s'exposà i ens ha paregut interessant i donar la nostra opinió.

PART 1: Aportació de Jaume Martínez Bonafé  i comentaris

Donada la importància, al nostre parèixer  d’aquesta segona part de la conferència en la que s’abordaren temes més del ‘’dia a dia’’ en la docència; hem decidit recordar el que va aportar Jaume Martínez Bonafé per un costat i Jose Gimeno Sacristán per altre. A més, d’açò, farem una sèrie de comentaris i reflexions que esperem que vos resulten interessants.

Pel que fa el primer dels  protagonistes, aquest tractà de fer-nos veure que els educadors són pràctics, persones amb experiència dins de l’aula i, per tant, són els que més saben que passa dintre de les classes, i no els polítics, totalment externs (el propi Wert no té res que veure amb l’educació) a la pràctica educativa i, per conseqüència, es realitzen generalitzacions mitjançant lleis ‘’irreals’’ i en poc sentit.

En aquesta línia, ens parlà que ell abordaria la qüestió des de tres punts bàsics que deuria tindre en compte un educador d’una Educació Pública: els subjectes, el coneixement i la relació entre ambdós conceptes. Els subjectes es refereix de donar des d’un principi, autonomia o veu als alumnes, fomentant els processos de participació popular els quals són comentaris constructius, deixant que els alumnes pregunten (no responguen a les preguntes del docent,  com es fa ara) i siga el professor l’ajudant que necessiten en el camí per ‘’destapar’’ les seues inquietuds. Realment, és difícil aquesta proposta de funcionament, sobretot venint d’un sistema educatiu que actua a l’inrevés del que aquí es proposa, i el professor va explicar algunes iniciatives per que sigui una educació per (a) tots, com l’activitat ‘’tres minuts de veritat’’ o ‘’el cercle de la cultura’’ per que l’alumnat i el professorat es ‘’solten’’ en les classes, i la participació constant sigui tònica general en els processos educatius.

Respecte al coneixement (que els alumnes (i professor) obtindran), es va proposar una sèrie de preguntes en l’aula per involucrar als presents en ella cap al que s’està tractant. Qüestions com, per què estudiem açò?, per què és important aquesta matèria?, etc, ens serviran com guia i justificació de les nostres propostes educatives. Una activitat que sol realitzar el professor és que un estudiant de tres, quatre cursos superiors, vingui a classe i expliqui des de que ha aprés, com ho ha aprés i que li haguera agradat aprendre. Aquesta proposta ens va parèixer molt interessant perquè com a docents podem adonar-nos-en d’allò que realment no ensenyem i ens agradaria fer-ho o com ensenyem (ja que els exàmens no ens mostren com ensenyem, sino com i què estudien els alumnes per a aquests) i tot açò des del punt de vista dels alumnes, que són els reals i ‘’únics’’ experts que poden ajudar-nos a créixer com a docents.

Tractant la relació coneixement-subjecte, es plantejaren algunes preguntes com, quin és el valor d’açò que fem?, perquè faig açò?, per què m’ho manen?, per què es suposa que és correcte?... doncs bé, tal i com es va comentar, no es desitja titelles del sistema que fa allò que se’ls ordena, es necessita gent amb iniciativa, creativa, inquieta i crítica. Persones que qüestionen allò que pensen qüestionable, sigui qui sigui el què formuli la proposta, que es contrastin opinions mitjançant diàlegs, debats... es pretén una educació en la que no és negui l’existència d’ideologies (tot està impregnat per ideologies) ni tampoc les vivències individuals. En definitiva, es busca produir moviments de renovació pedagògica, per exemple mitjançant assemblees crítiques.

Per últim, centrant-nos en aquesta renovació ens va agradar molt allò que comentà el professor, i que tenia com a base el que diu Grumpsey: per salvar una educació per a tots i de qualitat, s’ha de traure, sorgir o crear de l’ordre vell experiències i  polítiques educatives que vagin en contra de l’hegemonia, una hegemonia suportada per la llei. Es tracta de defensar allò que considerem just, de realitzar coses diferents en les que creiem ja que el més important és creure en allò que suportes. 

Com SALVAR l'Educació Pública (Part 2)

PART 2: Jose Gimeno Sacristán y comentaris.

En quant a la intervenció del D.Jose Gimeno Sacristán, destacar que vam poder valorar i reflexionar sobre una sèrie d’aspectes fonamentals que hui en dia es donen en l’ambient de la ensenyança i potser no ens adonem. S’abordaren temes com la importància de què l’educació sigui igual per a tots, no ignorant (o menyspreant) a aquells amb més dificultats a l’escola (que és el que es fa, separar als que més ‘’valen’’ dels que menys, mitjançant les notes). De fet, tal com senyala Howard Gardner en la Teoria de les Intel·ligències Múltiples, no es pot afirmar que hi ha un talent en el coneixement en general, simplement que aquest és divers.

També es va insistir en la importància de que la bona educació es fonamenti en bons pràctics, fomentant més les vies aplicades (arts, filosofia, E.F. ... els oblidats del sistema) que les vies/ciències acadèmiques. Tenint en compte un aspecte que s’està oblidant, una característica principal de l’educació pública no és suspendre a ningú, sino ser participativa, per tant no es vol una educació prescrita per ningú ( el currículum oficial està ‘’bé’’, però per si sol no té sentit educatiu), cal obrir-nos a la realitat pràctica, i marcant com exemple Finlàndia, involucrant a les famílies en els processos educatius, ja que és ingenuïtat pensar que l’educació passa solament en l’àmbit acadèmic. A més, exposà una característica que ha de tindre una educació pública: que sigui compensatòria, és a dir, que es dirigeixi a aquells que no tenen recursos per tindre una bona educació. Seguint aquesta línia explicà que també s’ha d’adoptar una política compensatòria, redistribuint els diners per una millor financiació.

Menció a part mereix un aspecte en el qual estaven d’acord Gimeno, Imbernón i Martínez i que en algunes assignatures de la nostra carrera hem mencionat i discutit; va sorgir a l’hora d’examinar les qualificacions en l’escola pública obligatòria. Una frase que és prou il·lustrativa d’aquest aspecte es dita per  Sacristán: “no es sap si s’avalua per l’ensenyança o s’ensenya a avaluar”. Així, s’ explica la importància que se li dona actualment a les qualificacions, tornant-se l’objectiu de l’educació en traure bona qualificació i no en ser educat o participatiu. Es transforma en una competició contínua, tractant als alumnes com a material o clients als que hem de posar un número i esperar que passin els següents.

En el tema de les qualificacions, es va explicar l’origen i existència de les qualificacions, destacant la complementació del professor Francisco Imbernon, que explica que existeixen per una simple desconfiança en el professor i l’alumne i en les seues labors, a la forma d’ensenyar del professor, i es suposa que amb qualificacions tenen controlats a ambdós, sobretot el primer. Aquest control, destacat també per Gimeno, demostra la pèrdua de valor de la figura del professor, ja que, en la nostra opinió, se l’està limitant, cohibint, sent una titella del sistema educatiu i simplement com un predicador de conceptes buits. Aquesta imatge del professor està molt llunyana a la que explica el nostre protagonista, que descriu un professor com aquella persona que fa pedagògicament viables els coneixements, és a dir, que es una ajuda en el procés d’ensenyança. Eixa persona que té la necessitat de revisar, modificar y actuar, buscant adaptar els continguts als interessos dels alumnes, sent per tant imperatiu el diàleg, la discussió i participació dels alumnes, com ja hem expressat abans.

També es parlà de les avaluacions contínues, en les quals el professor i alumne poden tractar sobre aquesta, però sobretot sobre com es senten en el procés, els seus gustos de continguts... Perquè, de què serveix avaluar si no es per conèixer a les persones i ajudar-les en funció de les seues necessitats?  

A més, en el torn per les preguntes del públic, ens va cridar molt l’atenció la qüestió què va contestar  Gimeno Sacristán  sobre la qualitat educativa. Deia que mai s’havien donat més hores de matemàtiques com ara, i la mitja d’hores està molt per damunt de la resta de països, deixant clar que no per més temps, sino és més qualitat.  De fet, aquesta qualitat està, principalment,  en la financiació  i aquesta, en aquest país és molt baixa. Aleshores, s’intenta augmentar el temps de classe per disminuir el ‘’fracàs escolar’’, molt elevat en Espanya, però es disminueix els diners que s’inverteixen. Açò és totalment incoherent ja que per que hi hagi una bona financiació ha d’haver uns alts impostos.

Per finalitzar, sol dir que és evident que pareixem estar lluny d’aquesta educació pública-democràtica, però no per açò podem deixar de lluitar per ella. Encara que no es confií en els docents, doncs així ho demostri els polítics actuals per mitjà de controls periòdics i la impossibilitat d’accés a la participació en la gestió, organització de la pràctica educativa,etc; devem seguir endavant en busca de l’anhelada i necessària, almenys en la nostra opinió, educació pública.

També volem afegir una última pregunta, sabent que alguna vegada ja s’ha plantejat en classe: açò és perfecte, però què fem quan arribem a un centre educatiu i volem realitzar una educació sense qualificacions  i liberal (que no neoliberal), inculcant els valors d’una educació pública.

Importància de l'educació

En el meu retorn al món dels blogs estaré centrat en, com sempre, escriure sobre temes que em pareixen interessants de parlar, no escriuré per fer-ho. En el trascurs del curs he tingut varies assignatures d'educació i ha sigut un àmbit que m'ha agradat molt, i del qual, en la meua opinió, es pot traure molt de suc. És per açò que vaig a parlar prou d'aque
sta.

Són temps difícils per l'àmbit, però el més important, junt en la cultura, en una societat moderna. I, encara que hem veig temptat, no vaig a criticar les retallades del govern, sino intentaré argumentar perquè penso que l'educació és meritòria de respecte.

L'educació és necessaria simplement per què forma a les persones. Formar no vol dir l'adquisició de coneixements fruit d'una transmissió unidireccional del professorat, sino que els alumnes adquireixin un grau de maduresa en tots els aspectes de la persona: social, afectiu, físic, cultural... I aquest ha de ser l'objectiu principal de l'educació i que li dona realment valor.

En una societat tot avança, evoluciona i les persones ens hem d'adaptar a allò que esdevé però també formar part d'aquests canvis. És a dir, resulta dictatorial dir que les persones s'han d'acoplar als canvis que els afecten però dels quals no formen part. I així, tot seria més fàcil, però per als/al que manen els canvis, com totes les dictadures.
I per formar part, per accedir a la societat, s'ha de tindre una opinió, una ideologia i uns arguments que defensen les postures, i és per açò que resulta essencial l'educació,
per a la formació d'una opinió. I açò és sabut, i és utilitzat per moldejar les opinions en el desig que es vulgui, però açò forma part d'un trencament de tot el que representa l'educació, és un ús èticament incorrecta d'aquesta.

Així, resulta indispensable formar a les persones per què tinguin personalitat i accedir a la sala de màquines de la societat que realitza canvis en la seua pròpia estructura i funcionament, mitjançant l'opinió pròpia. S'ha de tindre una cultura indispensable per diferenciar punts de vista, per saber que és allò que està bé o mal, que és allò correcte i incorrecte, i actuar front açò, és a dir, no soles el ''saber'' sino també ''l'actuar'', sent la primera condició indispensable per la segona. Amb açò vull dir que les persones crítiques són aquelles que ha de perseguir l'educació.  sino i l'educació ha d'intentar açò, formar persones crítiques i més actualment, ja que existeixen canvis socials que provoquen desigualtats i injustícies, i s'ha de saber actuar front açò, mitjançant una emancipació, deslligar-se de la subordinació a que són sometudes les persones, i realitzar una actuació, argumentada, per tal de prendre part de la societat i no ser titelles del sistema mogudes pels braços corruptes d'alguns polítics.
I aquest, per a mi, és el principal, essencial i necessari aspecte i objectiu de l'educació.