Cuando hables, procura que tus palabras sean mejores que el silencio.

dimarts, 18 de juny de 2013

Com SALVAR l'Educació Pública (Part 1)

Fa algun temps vaig assistir junt amb el meu amic Andrés Caballer, a una conferència en la Facultat de Magisteri d la Universitat de València que englobava dues xarrades: ''Com ENFONSAR l'educació pública'' i ''Com SALVAR l'educació pública''. La primera va ser impartida per Francisco Imbernón, Catedràtic de Didàctica  i  Organització Educativa de la Universitat  de Barcelona i s'examinà en profunditat la reforma educativa proposada pel Partit Popular.
La segona xarrada,  va ser impartida per Francisco Imbernón, Jaume Martínez Bonafé, Doctor en Filosofía i Ciencies de l'Educació i professor en el Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València, i José Gimeno Sacristán, que fins la jubilació fou Catedràtic  de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València. Aquesta, va tindre una primera part d'exposició dels tres experts sobre el tema i una segona de posada en comú on el públic assistent vam poder participar.

A continuació exposaré, amb el permís d'Andrés, una exposició de la segona xarrada: ''Com salvar l'educació pública'', realitzada per nosaltres . Consta de dues parts (la primera part estarà en aquest post i la següent en el de baix) i hem intentat explicar allò que s'exposà i ens ha paregut interessant i donar la nostra opinió.





PART 1: Aportació de Jaume Martínez Bonafé  i comentaris

Donada la importància, al nostre parèixer  d’aquesta segona part de la conferència en la que s’abordaren temes més del ‘’dia a dia’’ en la docència; hem decidit recordar el que va aportar Jaume Martínez Bonafé per un costat i Jose Gimeno Sacristán per altre. A més, d’açò, farem una sèrie de comentaris i reflexions que esperem que vos resulten interessants.

Pel que fa el primer dels  protagonistes, aquest tractà de fer-nos veure que els educadors són pràctics, persones amb experiència dins de l’aula i, per tant, són els que més saben que passa dintre de les classes, i no els polítics, totalment externs (el propi Wert no té res que veure amb l’educació) a la pràctica educativa i, per conseqüència, es realitzen generalitzacions mitjançant lleis ‘’irreals’’ i en poc sentit.

En aquesta línia, ens parlà que ell abordaria la qüestió des de tres punts bàsics que deuria tindre en compte un educador d’una Educació Pública: els subjectes, el coneixement i la relació entre ambdós conceptes. Els subjectes es refereix de donar des d’un principi, autonomia o veu als alumnes, fomentant els processos de participació popular els quals són comentaris constructius, deixant que els alumnes pregunten (no responguen a les preguntes del docent,  com es fa ara) i siga el professor l’ajudant que necessiten en el camí per ‘’destapar’’ les seues inquietuds. Realment, és difícil aquesta proposta de funcionament, sobretot venint d’un sistema educatiu que actua a l’inrevés del que aquí es proposa, i el professor va explicar algunes iniciatives per que sigui una educació per (a) tots, com l’activitat ‘’tres minuts de veritat’’ o ‘’el cercle de la cultura’’ per que l’alumnat i el professorat es ‘’solten’’ en les classes, i la participació constant sigui tònica general en els processos educatius.

Respecte al coneixement (que els alumnes (i professor) obtindran), es va proposar una sèrie de preguntes en l’aula per involucrar als presents en ella cap al que s’està tractant. Qüestions com, per què estudiem açò?, per què és important aquesta matèria?, etc, ens serviran com guia i justificació de les nostres propostes educatives. Una activitat que sol realitzar el professor és que un estudiant de tres, quatre cursos superiors, vingui a classe i expliqui des de que ha aprés, com ho ha aprés i que li haguera agradat aprendre. Aquesta proposta ens va parèixer molt interessant perquè com a docents podem adonar-nos-en d’allò que realment no ensenyem i ens agradaria fer-ho o com ensenyem (ja que els exàmens no ens mostren com ensenyem, sino com i què estudien els alumnes per a aquests) i tot açò des del punt de vista dels alumnes, que són els reals i ‘’únics’’ experts que poden ajudar-nos a créixer com a docents.

Tractant la relació coneixement-subjecte, es plantejaren algunes preguntes com, quin és el valor d’açò que fem?, perquè faig açò?, per què m’ho manen?, per què es suposa que és correcte?... doncs bé, tal i com es va comentar, no es desitja titelles del sistema que fa allò que se’ls ordena, es necessita gent amb iniciativa, creativa, inquieta i crítica. Persones que qüestionen allò que pensen qüestionable, sigui qui sigui el què formuli la proposta, que es contrastin opinions mitjançant diàlegs, debats... es pretén una educació en la que no és negui l’existència d’ideologies (tot està impregnat per ideologies) ni tampoc les vivències individuals. En definitiva, es busca produir moviments de renovació pedagògica, per exemple mitjançant assemblees crítiques.


Per últim, centrant-nos en aquesta renovació ens va agradar molt allò que comentà el professor, i que tenia com a base el que diu Grumpsey: per salvar una educació per a tots i de qualitat, s’ha de traure, sorgir o crear de l’ordre vell experiències i  polítiques educatives que vagin en contra de l’hegemonia, una hegemonia suportada per la llei. Es tracta de defensar allò que considerem just, de realitzar coses diferents en les que creiem ja que el més important és creure en allò que suportes. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada