Com SALVAR l'Educació Pública (Part 2)

PART 2: Jose Gimeno Sacristán y comentaris.

En quant a la intervenció del D.Jose Gimeno Sacristán, destacar que vam poder valorar i reflexionar sobre una sèrie d’aspectes fonamentals que hui en dia es donen en l’ambient de la ensenyança i potser no ens adonem. S’abordaren temes com la importància de què l’educació sigui igual per a tots, no ignorant (o menyspreant) a aquells amb més dificultats a l’escola (que és el que es fa, separar als que més ‘’valen’’ dels que menys, mitjançant les notes). De fet, tal com senyala Howard Gardner en la Teoria de les Intel·ligències Múltiples, no es pot afirmar que hi ha un talent en el coneixement en general, simplement que aquest és divers.

També es va insistir en la importància de que la bona educació es fonamenti en bons pràctics, fomentant més les vies aplicades (arts, filosofia, E.F. ... els oblidats del sistema) que les vies/ciències acadèmiques. Tenint en compte un aspecte que s’està oblidant, una característica principal de l’educació pública no és suspendre a ningú, sino ser participativa, per tant no es vol una educació prescrita per ningú ( el currículum oficial està ‘’bé’’, però per si sol no té sentit educatiu), cal obrir-nos a la realitat pràctica, i marcant com exemple Finlàndia, involucrant a les famílies en els processos educatius, ja que és ingenuïtat pensar que l’educació passa solament en l’àmbit acadèmic. A més, exposà una característica que ha de tindre una educació pública: que sigui compensatòria, és a dir, que es dirigeixi a aquells que no tenen recursos per tindre una bona educació. Seguint aquesta línia explicà que també s’ha d’adoptar una política compensatòria, redistribuint els diners per una millor financiació.

Menció a part mereix un aspecte en el qual estaven d’acord Gimeno, Imbernón i Martínez i que en algunes assignatures de la nostra carrera hem mencionat i discutit; va sorgir a l’hora d’examinar les qualificacions en l’escola pública obligatòria. Una frase que és prou il·lustrativa d’aquest aspecte es dita per  Sacristán: “no es sap si s’avalua per l’ensenyança o s’ensenya a avaluar”. Així, s’ explica la importància que se li dona actualment a les qualificacions, tornant-se l’objectiu de l’educació en traure bona qualificació i no en ser educat o participatiu. Es transforma en una competició contínua, tractant als alumnes com a material o clients als que hem de posar un número i esperar que passin els següents.

En el tema de les qualificacions, es va explicar l’origen i existència de les qualificacions, destacant la complementació del professor Francisco Imbernon, que explica que existeixen per una simple desconfiança en el professor i l’alumne i en les seues labors, a la forma d’ensenyar del professor, i es suposa que amb qualificacions tenen controlats a ambdós, sobretot el primer. Aquest control, destacat també per Gimeno, demostra la pèrdua de valor de la figura del professor, ja que, en la nostra opinió, se l’està limitant, cohibint, sent una titella del sistema educatiu i simplement com un predicador de conceptes buits. Aquesta imatge del professor està molt llunyana a la que explica el nostre protagonista, que descriu un professor com aquella persona que fa pedagògicament viables els coneixements, és a dir, que es una ajuda en el procés d’ensenyança. Eixa persona que té la necessitat de revisar, modificar y actuar, buscant adaptar els continguts als interessos dels alumnes, sent per tant imperatiu el diàleg, la discussió i participació dels alumnes, com ja hem expressat abans.

També es parlà de les avaluacions contínues, en les quals el professor i alumne poden tractar sobre aquesta, però sobretot sobre com es senten en el procés, els seus gustos de continguts... Perquè, de què serveix avaluar si no es per conèixer a les persones i ajudar-les en funció de les seues necessitats?  

A més, en el torn per les preguntes del públic, ens va cridar molt l’atenció la qüestió què va contestar  Gimeno Sacristán  sobre la qualitat educativa. Deia que mai s’havien donat més hores de matemàtiques com ara, i la mitja d’hores està molt per damunt de la resta de països, deixant clar que no per més temps, sino és més qualitat.  De fet, aquesta qualitat està, principalment,  en la financiació  i aquesta, en aquest país és molt baixa. Aleshores, s’intenta augmentar el temps de classe per disminuir el ‘’fracàs escolar’’, molt elevat en Espanya, però es disminueix els diners que s’inverteixen. Açò és totalment incoherent ja que per que hi hagi una bona financiació ha d’haver uns alts impostos.

Per finalitzar, sol dir que és evident que pareixem estar lluny d’aquesta educació pública-democràtica, però no per açò podem deixar de lluitar per ella. Encara que no es confií en els docents, doncs així ho demostri els polítics actuals per mitjà de controls periòdics i la impossibilitat d’accés a la participació en la gestió, organització de la pràctica educativa,etc; devem seguir endavant en busca de l’anhelada i necessària, almenys en la nostra opinió, educació pública.

També volem afegir una última pregunta, sabent que alguna vegada ja s’ha plantejat en classe: açò és perfecte, però què fem quan arribem a un centre educatiu i volem realitzar una educació sense qualificacions  i liberal (que no neoliberal), inculcant els valors d’una educació pública.